En la darrera sessió del curs
La comèdia clàssica, significat i recepció de què us parlava el
dia 28 de març el filòsof i regidor d’educació
Ramon Camats va dibuixar unes línies sobre aquest fenomen tan humà i quotidià, el riure, que s’ha conformat en nosaltres tot al llarg de la cultura occidental. En aquest sentit, és de remarcar que Julio Cortázar ho formulà en uns termes força conclusius: “Melpómene ha cavado más túneles útiles que todas las lágrimas de la tierra”.
1. Només cal llegir el començament de l’Art poètica d’Horaci per a adonar-nos com es produeix en nosaltres el riure: “Si un pintor volia unir a un cap humà un coll d’euga i afegir plomes diverses a uns membres aplegats d’ací i d’allà per acabar amb una cua de peix, negra i lletja, el que inicialment era una dona bella, ¿us estaríeu de riure en veure una cosa així?” (trad. Narcís Figueras)
La barreja del seriós amb l’absurd, la incoherència doncs, és la font del riure. Quantes escenes còmiques no recordarà cadascú on el secret rau precisament aquí?
2. Devem a Sigmund Freud, però, un opuscle que il·lumina molt les nostres relexions: L’acudit i la seva relació amb l’inconscient (1905). In nuce Freud esbossa la seva teoria que configura els elements essencials de la societat i la cultura: d’una banda l’home és àvid de plaer, de l’altra és àvid de θάνατος, d’agressivitat. Si aquests instints no fossin reprimits —per voluntat pròpia o per les convencions socials— el món no podria existir, seria un caos. Per això és directament proporcional el domini (o autodomini) de tot instint primari amb el progrés humà...
Ara entra en joc el riure: quin és el seu paper? Riure és una manera de sublimar allò que no hem pogut dur a terme... perquè hem hagut d’autocontrolar-nos. La funció psicològica del riure permet “descarregar-nos de tot allò que hem hagut de reprimit prèviament”. És una “descàrrega” que produeix plaer perquè elimina el dolor i la tensió acumul·lats (una tensió semblant a la que hem hagut de suportar per exemple en veure’ns obligats a no anar al bany una llarga estona).
De fet el riure reequilibra la persona. En paraules del psiquiatra vienès, “el plaer del riure és una despesa de coerció estalviada”. L’acudit permet de reconèixer-nos —en allò que ens agrada o que no desitgem— i ens permet d’exercitar “l’agressió”, encara que no sigui més que una ironia social.
3. Hi ha una altre riure. És el que Ramon Camats va anomenar “despesa de sentiment estalviada” i ho va explicar amb el “triomf” que suposa l’humor negre quan som capaços d’oblidar el dolor i ens en burlem. Baltasar Gracián a Oráculo manual deia que “saber vivir es convertir en placeres aquello que serían pesares” (sembla que la intertextualitat amb Freud pica l’ullet, oi?).
Baudelaire atribueix aquest riure com tractant-se d’una defensa psicològica per a superar l’experiència vital que ens ofega. El ‘moriturus’ s’allibera per un instant del seu dolor, per exemple, en aquell acudit d’un reu de mort que abans de pujar al patíbul comenta “quina manera de començar la setmana!”. El “jo” s’aixeca per damunt de la fatalitat i amb l’humor restaura un cert equilibri.
4. L’obra de Bergson, Le rire (1900) reflexiona sobre la funció social. El riure serveix per a corregir vicis? Bergson estableix tres postulats:
· És còmic només allò que és humà.
· El riure només és possible allà on hi ha una suspensió de la sensibilitat.
· El riure té el seu context.
Si la vida humana exigeix una contínua adaptació pel fluir natural de l’existència, el riure es produeix perquè es trenca una “rigidesa” poc natural, com ara la ganyota d’espant que fa un home tot mudat ambmaletí i corbata que rellisca inesperadament en una pell de plàtan... O no ens ha passat mai això?
5. No se’m fa estrany, doncs, que un himne tan vitalista com el “Gaudeamus igitur” acabi amb aquests versos:
Pereat tristitia,
pereant osores,
pereat diabolus,
quivis antiburschius,
atque irrisores.
(PS. La propera sessió, també a la a la Sala Jaume Magre, serà el dimarts 17 d'abril, a les 18:15 h., amb "La mitologia en la comèdia" a càrrec del professor Alfonso Martínez-Díez. No hi falteu.)
