Quins són els deures dels deixebles?

... Entre els molts consells que ja hem donat als mestres, vull donar-ne un de sol als deixebles: i és que no tinguin als seus mestres menys amor que a l’estudi. D'aquesta manera, escoltaran amb gust els seus preceptes, els atorgaran la seva confiança i voldran assemblar-se a ells; i, finalment, aniran a l’aula de grat i amb ganes de saber. Si els corregeixen, no s’enfadaran; si els lloen, gaudiran amb la lloança, i amb l’aplicació mereixeran el seu afecte. Perquè, així com l’obligació dels uns és la d'ensenyar, la dels altres és mostrar-se dòcils a l’ensenyament; i una cosa no és suficient si no hi ha l’altra.

QUINTILIÀ, Institució oratòria II, 9, 1-3

IX. De officio discipulorum

[1] Plura de officiis docentium locutus discipulos id unum interim moneo, ut praeceptores suos non minus quam ipsa studia ament [2] . Ita et libenter audient et dictis credent et esse similes concupiscent, in ipsos denique coetus scholarum laeti alacres conuenient, emendati non irascentur, laudati gaudebunt, ut [3] sint carissimi studio merebuntur. Nam ut illorum officium est docere, sic horum praebere se dociles: alioqui neutrum sine altero sufficit.

Novament slideshare: el verb grec

Fa un temps em vaig refererir a la tècnica slideshare per a practicar les primeres beceroles de l'alfabet. Avui poso tres presentacions en PPS que ajudaran a captar i a retenir millor l'estructura morfològica verbal. El seu autor és Iaenus, un expert blogaire, que també ha posat en PPS les explicacions del mètode Pragma, llibre de text molt utilitzat al País Valencià. Des d'aquí podreu accedir a un recull dels seus treballs. Ara mateix adjunto les tres presentacions. Moltes mercès, Iaenus!

Novament Asclepíades

Jordi Cornudella ens ofereix a El germà de Catul i més coses (1997) una traducció amplificada d'un epigrama d'Asclepíades de Samos recollit a l'Antologia Palatina (V, 85; cf. Page, Epigrammata Graeca 970). Ell mateix ho diu en una nota explicativa en la p. 71 del seu llibre (tot i que caldrà rectificar la nota V, 84). El model diu:

Φείδῃ παρϑενίης. καὶ τί πλέον; οὐ γὰρ ἐς Ἅιδην
ἐλϑοῦσ' εὑρήσεις τὸν φιλέοντα, κόρη.
ἐν ζωοῖσι τὰ τερπνὰ τὰ Κύπριδος· ἐν δ' Ἀχέροντι
ὀστέα καὶ σποδιή, παρϑένε, κεισόμεϑα.

La versió de Jordi Cornudella, en tres dístics —no en dos, com a l'original—perfectament apamats, fa així:

L'argument d'Asclepíades

T'entestes a ser verge. Ai, nena! A l'altre món
no hi trobaràs qui t'ompli d'amor tendre.
De Cipris els fruits dolços només per això són:
perquè mentre vivim els vulguem pendre—
abans anem a jeure, oh verge, a l'Aqueront,
ossos amb ossos, cendra sobre cendra.

En llegir un post recent del blog de Gabriel Laguna, There is no sex life in the grave (II), aprenc que Andrew Lang ja va fer, el 1888, una traducció també en sis versos d'aquest poema i que reprodueixo seguidament:

To a girl

Believe me, love, it is not good
To hoard a mortal maidenhood;
In Hades thou wilt never find,
Maiden, a lover to thy mind;
Love’s for the living! presently
Ashes and dust in death are we.

Com sigui, la ironia que impregna la versió del Cornudella li atorga, al meu entendre, una gràcia i un atractiu més en consonància amb l'original grec (per exemple amb el doble sentit de jeure o amb les al·literacions del darrer vers o / e / a). A més, intenta reproduir l'hexàmetre-pentàmetre amb un alexandrí i un decasíl·lab: curiós dístic. M'atreviria a dir, fins i tot, que si tenia in mente la versió de Lang, aquesta ha estat millorada. O no?

Robert Herrick recrea el «carpe diem»

Dedicat a la Teresa Quintillà,
experta en poesia llatina i tradició clàssica.

La primera vegada que vaig tenir notícia d'aquest poeta anglès va ser llegint La tradición clásica de Gilbert Highet publicat pel Fondo de Cultura Económica (que havia de ser "Ecuménica"). En fa esment en el cap. XII del primer tom i ens el presenta al costat de Ben Jonson. Diu de l'obra lírica de Herrick i Jonson que "estan tan amarades de la poesia d'Horaci que no podem parlar ni en termes d'imitació".

Amb la idea del tòpic del carpe diem horacià (Carm. I 11) que el pseudo-Ausoni va reblar amb el collige virgo rosas vitae (De rosis nasc. 47) voldria llegir novament un poema de Robert Herrick. Segons recorda el professor Gabriel Laguna, aquest tòpic convida al gaudi amorós abans no arribi la vellesa per tal com dóna una visió de la vida des d'un hedonisme lligada a l'immanentisme (només importa la vida present) i a la negació de qualsevol transcendentalisme (gairebé irreverent per al moralisme cristià). La seva universalització sense límits és un fet del tot provat (fins i tot s'hi podrà afegir un poema de Luis Alberto de Cuenca, Collige virgo rosas). Com sigui, el tex que vull presentar està adreçat "A les noies, perquè donin importància al temps". El copio tot seguit:

To the Virgins, to make much of time

Gather ye rosebuds while ye may,
Old time is still a-flying;
And this same flower that smiles today
Tomorrow will be dying.

The glorious lamp of heaven, the sun,
The higher he’s a-getting,
The sooner will his race be run,
And nearer he’s to setting.

That age is best which is the first,
When youth and blood are warmer;
But being spent, the worse, and worst
Times still succeed the former.

Then be not coy, but use your time,
And, while ye may, go marry;
For, having lost but once your prime,
You may forever tarry.

Aquest n'és el meu intent de traducció:

Colliu poncelles de roses mentre pugueu,
el temps envellit vola tothora;
i aquesta mateixa flor que avui riu
demà s'estarà morint.

La gloriosa làmpada del cel, el sol,
com més alt arriba
més aviat haurà acabat la cursa
i més a prop estarà de la posta.

Aquesta edat és la millor, que és la primera,
quan la joventut i la sang bullen.
Però en consumir-se és pitjor; i els pitjors
temps sempre vénen després dels primers.

Així, no us encongiu, ans aprofiteu el temps,
i mentre pugueu, caseu-vos.
Perquè un cop perduda la flor de la vida
per sempre més us podeu quedar enrera.

El primer vers fa ressonar de manera nítida l'esmentat "collige, virgo, rosas" i tot al llarg dels versos repassa les idees de sempre: el temps que fuig, el demà incert, els dies/la vida que declina, l'alegre i delitosa joventut, els casoris que rebutgen les tímides donzelles...

Referint-se a aquest primer vers del poema de Herrick, un pintor prerafaelita, John William Waterhouse, va pintar un dos quadres: el primer el 1908; el segon, un any després, el 1909. El títol d'aquests dos quadres és el mateix, i ambdós tenen per títol "Gather ye rosebuds while ye may". Aquí els teniu:

(Pintura a l'oli del 1908)


(Pintura a l'oli del 1909)

Més. Hi ha un moment de la pel·lícula de Robin Williams Dead's Poet's Society (1989), en què aquells quatre primers versos de Herrick tornen a prendre protagonisme. Fixeu-vos com aquesta escena està molt ben plantejada. Ja estaria bé que algú ho aconseguís realment!

Walter Burkert

Abada Editores ha publicat recentment una traducció del millor manual de Religió grega que hi ha avui dia, que és el de Walter Burkert, catedràtic emèrit de Filologia Clàssica a la Universitat de Zuric (que recull en el seu web l'historial acadèmic i investigador complet). Aquest fet produeix un goig del tot inesperat perquè fins ara ens havíem acostumat a dues traduccions d'ús molt corrent, la que hi ha en anglès, a càrrec de John Raffan, publicada per la Harvard University Press (que el mateix Burkert va revisar) i la italiana, publicada el 2003 per l'editorial milanesa Jaca Book (també amb revisions i ampliacions a càrrec de W. Burkert). De l'impacte que aquest llibre va tenir, abans i després de la traducció a l'italià, en parla un article de molt bon aprofitar que va escriure Emilio Gabba, "Walter Burkert e la religione greca in Italia", Quaderni Urbinati di Cultura Classica, 80, 2005, 105-108. Algú podria pensar que donar notícia d'un llibre "traduït" no té mèrit o, fins a cert punt, que no és tan meritori com la redacció d'un llibre o assaig. El plantejament no és erroni però em vaga de reproduir, ad pedem litterae, unes consideracions de Peter Bing sobre el peculiar estil de Burkert en l'original alemany:

"Walter Burkert's style is often suggestive rather than explicit, his descriptions are vivid (at times almost visionary) rather than dryly academic, and he does not hesitate to use colloquialisms so as to make a point more forcefully. In the process of translation, such features inevitably undergo a certain levelling..." (Nota preliminar a W. Burkert, Homo necans [1972, 2a. ed. 1997], University of California Press, 1983, p. xi)

Si el paràgraf anterior serveix d'advertiment, no haurà de fer estrany a ni ningú, doncs, que vulgui felicitar els traductors, Helena Bernabé i Alberto Bernabé, atès que un treball com aquest és molt d'agrair: tant per l'envergadura del seu projecte (el llibre compta amb 500 pàgines), com per la dificultat afrontada, com pel resultat assolit. I és que avui per avui, la versió castellana de la monumental Griechische Religion és l'edició més completa i més actualitzada que es pugui consultar. I crec que amb garanties més que sobrades.

Quins són, però, els trets més rellevants de l'obra de Burkert? Gairebé des del moment en què el llibre fou publicat, el llibre va quedat consagrat com el vademècum indispensable per a la religió grega, depassant per exemple els manuals de Nilsson (que té sempre en compte, però). Per començar, l’autor fa servir dades de les restes arqueològiques, idees d'altres disciplines, textos en Lineal B per a reconstruir pràctiques i creences de l'època minoico-micènica. Amb tot, la part essencial del seu llibre se centra en les èpoques arcaica i clàssica. En descriu els diversos rituals de sacrifici i libacions i explica les creences dels grecs sobre purificació. Investiga en què s’inspiren els grans temples d’Olimpia, Delfos, Delos, i l'Acròpolis tot parlant del sacerdoci, santuari i els oracles. Posa considerable èmfasi en els déus individuals, la posició dels herois en el si de la comunitat, així com una atenta anàlisi sobre les creences ‘post mortem’. Tot i no aprofundir tant com voldríem en els festivals dramàtics (vegeu sobre el tema un estudi clàssic --el primer que jo vaig llegir-- del mateix Burkert, “Greek tragedy and sacrificial ritual”, GRBS 7, 1966, 87-121) repassa les principals festes i el paper religiós de la polis (es podria haver afegit per exemple el llibre de Montserrat Camps-Gaset, L’année des Grecs. Fête et le mythe, Publ. Univ. Franche-Comté, 1994). També contextualitza els cultes mistèrics a Eleusis i aspectes controvertits sobre el menadisme o l'orfisme, vistos també en el context comunitari. El llibre es clou amb una avaluació de les actituds dels grans filòsofs clàssics envers la religió (pp. 4045-443), un capítol molt llegit. Tot al llarg del seu llibre Burkert deixa que l’evidència textual, iconogràfica o arqueològica parli per si mateixa i posa sobre la taula les principals controvèrsies sobre la seva interpretació; és un llibre amb una quantitat immensa de materials, una obra imprescindible.

Com sigui, aquesta edició preparada per Helena Bernabé i Alberto Bernabé incorpora un nou apèndix bibliogràfic (actualitzat fins al 2006, hi trobo a faltar un manual de Jordi Redondo) i un considerable nombre de puntualitzacions, totes fetes en nota a peu de plana al llarg dels diferents capítols, indicades entre claudàtors: són puntualitzacions que denoten, per part dels traductors, un excel·lent nivell de coneixements sobre la matèria. Però és aquesta, cal insistir, una edició molt ben preparada i molt respectuosa amb la darrera versió de l’original de Burkert.




“La religión griega ha sido siempre algo hasta cierto punto familiar, pero está lejos de ser fácil de conocer y comprender. Aparentemente natural y sin embargo atávicamente extraña, al mismo tiempo refinada y bárbara, se ha tomado una y otra vez como guía en la búsqueda del origen de cualquier tipo de religión. Pero cómo fenómeno histórico es única e irrepetible y es en sí misma producto de una complicada prehistoria.”

(Walter Burkert, La religión griega, Abada Editores, 2007, p. 5)

TIC per a cultura i llengües clàssiques: una forma de gestió?

Que la Cultura Clàssica, el Grec i el Llatí no "han perdut el tren" amb les noves Tecnologies d'Informació i Comunicació és un fet més que obvi. Amb tot, no em semblaria fora de lloc reflexionar breument sobre la funció d'aquestes TIC. Aquesta funció ha de ser la d'emmagatzematge, de referència, complementària... o totes tres a la vegada?

És obvi, per una part, que Internet ha posat en línia una gran quantitat de materials a l'abast de tothom. Hi vaig fer referència, per exemple, en un post anterior sobre els Lèxics de la Biblioteca Nacional de França. Seria, aquesta, una funció que podríem anomenar d'emmagatzematge.

Una segona funció, segons crec besllumar, seria la de ser un lloc de referència. Els interessats consultarien per exemple un article enciclopèdic que els va obrint noves perspectives i que cadascú va enriquint. Un exemple força actual em sembla el de la professora Aurea Pérez, de l'IES Viladecavalls, al Vallès Occidental. En efecte, amb gran competència i d'una manera molt hàbil (perquè aquesta professora ha hagut de patir grans impediments per a poder impartir les classes de Grec), ha sabut fer valer el seu paper contribuint amb un article completíssim sobre La guerra de Troia a la Viquipèdia dels estudiants, de tal manera que fins i tot el Butlletic del Departament d'Educació l'ha ressenyat aquest mes de novembre: enhorabona, Àurea!

La tercera funció, les TIC com a complement de l'aprenentatge, és clara en el blog del Departament de Grec de l'IES El Cabanyal, de València (a Catalunya un Departament de Grec en un IES seria un fenomen fora de la llei). En efecte, si els alumnes havien de visitar una exposició sobre els Jocs olímpics, el professor en va fer una preparació prèvia molt assequible a tot l'alumnat. I encara, per postres va dedicar un altra entrada, "I què hem après?", amb propostes de treball amenitzades per unes imatges en "slideshare". Crec que aquest podria servir molt bé d'exemple per a actuacions semblants.

Però els arbres tornaran a rebrotar, i no ho faran les paraules

Amb aquesta frase acaba la primera part d'un conte de la Maria Àngels Anglada, "L'empelt", publicat per primer cop a la revista Ausa el 1984 i, després, en el llibre La daurada parmèlia i altres contes (1991). (Em vaga de referir-m'hi perquè he vist que el RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) ha escanejat el text i posat aquesta història a disposició de tot lector en una edició en línia, molt còmoda de consultar, en format PDF.) El relat de l'Anglada comença amb la descripció de la mort d'una àvia molt especial: era la darrera dona que tenia la llengua dàlmata com a llengua materna. En una sola pàgina dibuixa un quadre emotiu, ple de tendresa per aquella persona "única" i perquè es tracta, en definitiva, de l'enterrament d'una llengua de la que ja no es podrà dir que era viva sinó morta. En aquest punt la nostra escriptora reflexiona a la vegada que fa de narradora. El seu bagatge com a filòloga-humanista hi és manifest: un bagatge de sensibilitat per aquestes llengües que vulgarment se sol dir que ja no són vives, o que no són útils... No em puc estar de copiar la part final del text:

I, malgrat que ha mort molt vella i que les campanes no semblin prou tristes, tota l’illa hauria de plorar-la amb els ulls vermells i vestits esquinçats, com abans. Els penya-segats ja no seran els mateixos, sense ella, ni ho serà la plata de les oliveres, ni els peixos diferents que bullen a les xarxes en la darrera agonia, ni serà igual l’escassa pluja ni el cop d’ala de cada vent, de cada ocell. Ja només restava ella en tota l’illa i en tot el món, només les seves cordes vocals, la seva llengua, les seves dents, els seus llavis, ara coberts de terra, donaven a l’aire del seu poble, quan parlava amb lacòniques frases, els darrers i bellíssims sons d’una llengua ara ja morta per sempre més, definitivament sebollida amb ella, en el mateix silenci que no serà trencat. Els seus fills encara l’entenien, però ja no li contestaven amb els seus mots. Ara, pastura de la mort, ella i la llengua dàlmata, enterrats prop del mar que ha perdut un nom, que ha perdut milers de noms, mentre que el vent comença d’escombrar les primeres fulles de la tardor. Però els arbres tornaran a rebrotar, i no ho faran les paraules.

En una ocasió —ara mateix no recordo on— la mateixa Maria Àngels Anglada va dedicar també un breu escrit "als professors de Grec de Catalunya, espècie no protegida"... Tot això a compte de què ve? La resposta gairebé s'endevina: aquests mesos que vindran, pel que em diuen, s'han de tramitar uns decrets educatius sobre el batxillerat. Per a ser-vos franc, per la inconcreció de competències, currículum, pressions variades, etc. és molt fàcil que, com ha anat passant els darrers vint anys, es continuï reduint la part més dèbil i legislant amb uns mínims molt durs sobre les matèries més debilitades. Tot plegat són un seguit de combinacions, d'optativitat i de reduccions variades que en molts centres provoquen una seriosa minva per a les llengües clàssiques (especialment el Grec): i aquesta minva es pren com a excusa per a noves reduccions! Per fi la inanició arriba a tenir el seu efecte: avui no són pocs els centres on ja no s'imparteix la matèria, en altres, segons em van dir,"obren i tanquen l'aixeta" segons presumptes necessitats de servei o qualsevol altra excusa.