dimecres, 27 de febrer del 2008

AMOЯ | ROMA

N.A. - E.B. – C.E. – J.K. – A. P. – A.Q. – Q.R. - N.S.

Sí, hi vàrem anar la setmana passada. Avui en fa vuit dies i encara no ho hem paït. Dimecres a les sis del matí tothom era al seu lloc. Arribàvem, de tornada al Prat, divendres a les dotze de la nit… Tres dies intensius, esgotadors, d’aquells que no s’obliden fàcilment. «Nihil pretiosius tempore», diu l’adagi.

Un hotelet a tocar de Termini, ben situat, gairebé feia cantonada amb la Via Cavour… que recorríem amunt i avall. Quina troballa ens va fer la Sandra, de Viatges Zafiro! Estratègic, feia el seu servei.

Roma és eterna, diuen. El llatí i els monuments romans són el seu aliment, l’ambrosia; s’hi afegeix el contemplar el Moisès de Miquel Àngel… o la Pietà. O el Laocoont! Era un pelegrinatge a retrobar-se amb el cor de la humanitat. Però per poc que t’aturis ja surten els cambrers de les pizzeries a parar taula! No s’hi val a badar: la pizza era com una roda de carro, i quina set!

Caminar, caminar, caminar. Pujar al bus de tant en tant va més enllà de l'anècdota (sobretot l'últim dia, anant a San Giovanni Lateranense). Passar per davant del Colosseu (i un matí entrar-hi), de la Via dei fori , endinsar-se per carrerons fins al Panteó, la plaça Navona, la plaça d’Espanya, l’ara pacis, la fontana de Trevi… Pujar fins al Quirinal, entrada la nit! (Els peus ja no aguanten, ai.)

Impressionant el Vaticà, estatges i museus. Un paradís. Un laberint de sales… fins arribar a la capella Sixtina. (L’única llàstima: el museu de la la zona EUR era tancat per la tarda. Allí es conserva la coneguda maqueta de l’antiga Roma que venen a tots els quioscos; uff!, dels temps de Mussolini). En fi, la boca de la veritat ja ho sabia que arribàvem quan es feia fosc. I el temple no eran vigilat per les vestals… Ara el Tíber ens acompanyava serè en un capaltard tranquil.

I el tercer jorn: Colosseu i fòrum romà. Tot grandiós, espaordidor, admirable. Dalt del turó del Capitoli hem visitat també els museus capitolins: meravelles de debò ens esperaven… No explicaré com ens vam rifar els subalterns amb els tema de les entrades. I a les sis de la tarda no ens veia pas venir aquell botiguer de la Via Milano quan anàvem a comprar tants espaguettis i pasta; com es fregava les mans, l’home!

Embarquem. Estem agotats. De nou aterrem a Barcelona. Allò se'm figurava un somni. “Gràcies, gràcies, moltes gràcies” repetien pares i alumnes… Però el mèrit és dels professors companys, del Josep i de l’Òscar. Dintre meu ressonava alguna cosa com δεῦτε μοι ἁβρόκομοι Χάριτες, εὐπλόκαμοι, ἦλθατε εἰς ἐμὸν ἦτορ…

dilluns, 25 de febrer del 2008

Letargia

No m'agrada la polèmica i no me n'ocupo. Però em preocupo per la nova legislació que ha de venir. Em preocupa perquè amb la llei 1/1990 no vàrem arribar a temps, per inèrcia o pel que fos, d'aturar la clatellada. I així ens ha anat. Només vull fer el meu treball ben fet, cosa que no em permeten. I no sóc l'únic. No són pocs els qui veuen les assignatures de grec i llatí sota l'espasa de Dàmocles trimestre rere trimestre, curs rere curs.

No és difícil disparar amb ironia i encert davant la situació de l'educació actual. Es pot ben dir, tal com fa Martí Duran en el seu blog, que els estudiants aprenen malgrat el sistema. O que el personal docent cada cop és més ignorant i més incapaç (no sóc l'únic que m'he trobat amb companys que no saben fer servir els pronoms febles). També es pot fer ironia dels equilibris de tarannà ideologicopedagogicoprogre que ara es presenten per a explicar la importància de l'assignatura de llatí. Amb això no vull dir pas que els polítics d'esquerres siguin els únics enemics de les clàssiques! M'estalvio els comentaris a la gasiveria de CiU, que serien d'una obvietat espatarrant. I un parell d'exemples d'un dels propagandistes "de la derecha del PP" podrien servir: aquest i, el segon, aquest altre. Gireu-vos cap a on vulgueu.

Reprenc el fil. S'ha fet una vaga contra les arbitrarietats i abusos que podem patir amb LEC (compte perquè també a Madrid la presidenta Aguirre vol privatitzar els centres, igual que l'equip Maragall). Hi érem no pocs professors, de la pública. Tal com era d'esperar, els directors i esbirros se'ns han girat d'esquena. Ja vaig comentar com amb la legislació del nou batxillerat als de clàssiques (sobretot l'assignatura de grec, però el llatí no sé si sobreviuria gaire temps) ens poden acabar d'enterrar vius. Això aixeca polseguera (i malsdecap). Recullo —amb breus talls i modificacions— part d'una carta publicada fa poc a Vilaweb-El Punt. Sembla que el nou camí que comencem s'assembla més a un viacrucis que no a un camí de roses. Potser la letargia sigui l'únic refugi. Per sort l'honorable conseller d'educació s'estalviarà l'haver de posar cara de prunes agres si algú volia protestar... o s'atrevia a fer una altra vaga:

«... Quan estigui aprovada la nova llei i els directors dels centres escolars tinguin la capacitat de contractar o deixar de contractar professors, o de cercar vies per pagar menys als professors i es respiri als centres la precarietat, la competitivitat, la insolidaritat, les pressions i les coercions laborals ..., algú creu que, en el cas que algun col·lectiu de professors gosi fer una aturada per reivindicar millores laborals, el Departament i les autoritats acadèmiques es mostraran tan escrupolosos a l'hora de garantir el dret de vaga? Més aviat el Departament es farà l'orni i dirà als vaguistes que les seves condicions laborals són competència de les direccions de cada centre escolar, tal com acaba de dir fa poc el Departament de Sanitat als metges dels ambulatoris ... Fins i tot, arribat el cas, serà tan improbable que pugui triomfar una vaga d'ensenyants en un ambient tan hostil, que al Departament tampoc no li caldrà fer servir els mitjans de comunicació públics, els sociòlegs de torn, etc. contra nosaltres.»

diumenge, 17 de febrer del 2008

«Esògloga»

En una altra ocasió, un aprenent de poeta, l'amic Lluís Aimader va gosar compondre una mena d'Odissea en femení en record dels soferts interins que han de sobreviure en els anomenats «centres educatius» que depenen de la Generalitat de Catalunya.

Avui és el torn d'una ESOgloga (que, de manera anacrònica, anomenaríem potser BUPcòlica perquè jo —neci de mi— procedeixo d'aquell maniqueu i antipedagògic pla d'estudis, segons ens inculcaven en uns cursos impartits ad hoc la dècada dels 90). Veureu que intenta reproduir uns càntics amebeus que discuteixen sobre uns temes d'actualitat però amb noms ja obsolets et alia quaedam. Ara, com que no hi ha intencions d'afrontar seriosament el problema de l'educació, els professionals de la psicopedagogia amb màsters en gestió de centres docents, resolució de conflictes d'aula i titulacions similars, tenen assegurat el protagonisme (no sé si dir també l'èxit) anys i anys. És per això que «Virgili» els ha volgut immortalitzar, igual que l'infant de l'Ègloga IV: arribarà un dia en què podrem dir «no problem» inspirats per les Sicelides Musae?

dilluns, 11 de febrer del 2008

Πάθος καὶ ἔλεος

Fa anys, sí, recordo que apenes havia après a anar en bicicleta... a casa em solien contar una història —potser podria presumir que encara he viscut en una cultura oral— aquella d'un home que fou víctima d'uns lladres, que ningú no el va voler ajudar i que, només un "enemic" —cosa ben estranya— es va atrevir a guarir-lo de les seves ferides. Això produïa en la meva ment d'infant un efecte rar: em preguntava com podia haver al món gent tan deixada —avui diríem, tan poc solidària— i, de retop, com podia ser que un enemic pugués fer allò que "no havia de fer"!

Temps després vaig aprendre que la història no era tal, sinó una paràbola, la del bon samarità, explicada per sant Lluc (cap. X, 30 ss.) . I que aquesta paràbola —juntament amb d'altres, com la del fill pròdig— forma part del tresor de paràboles del cristianisme, i que és proposada com a model de conducta.

Encara, al cap d'un temps, mentre cursava els anys de batxillerat a l'Institut Samuel Gili i Gaya, recordo una discussió sobre un tema que vèiem contradictori. Havíem tot just llegit l'Antígona de Sòfocles i en el debat que fèiem a classe no arribàvem a entendre com Aristòtil, de manera categòrica, s'atrevia a pontificar que el patiment i la compassió de l'espectador són el camí per arribar a la purificació (κάθαρσις) que persegueix la tragèdia grega (Poètica 1450a). Ens semblava tan allunyat de la realitat! Ens semblava que el Filòsof no volia entendre el missatge de la tragèdia! El missatge de denúncia, de clam pels oprimits injustament, dels qui són víctima de les lleis capricioses i democràticament tiràniques que fan els homes.... I el mateix diríem avui davant Les Troianes d’Eurípides o del Prometeu d’Èsquil. Jo em demano ara si no "connectàvem" amb aquella concepció de tragèdia perquè portàvem sembrada dins el nostre inconscient la llavor del bon samarità. Ens costava acceptar que l'heroi, anorreat en solitari, fos precisament la clau de volta de l'efecte psicològic (o catàrtic) que es produïa en l'ànima de tot ciutadà-espectador de la tragèdia.

He rellegit novament el passatge de la paràbola. Sempre s'hi aprèn i hom en gaudeix: és un grec àgil, còmode, sense digressions ni dificultats. Sembla que no té ànim de colpir o d'impressionar; és una narració ben planera, sense subtilitats. A més, hi tenen cabuda temes de realia ben coneguts, com el poder curatiu del vi i l'oli, una panacea ben mediterrània. Aquí el tradueixo:
«Un home baixava des de Jerusalem cap a Jericó i fou víctima d'uns lladres que el van despullar i el van deixar baldat a garrotades. Després, deixant-lo mig mort, se n'anaren. Casualment, unsacerdot també baixava per aquell camí però, en veure'l, va passar de llarg. De la mateixa manera, també un levita, en arribar a aquell lloc va passar de llarg. Però un samarità que feia via, arribà cap a ell i, veient-lo, es va commoure en les seves entranyes. S'hi atansà, li embenà les ferides posant-hi oli i vi, el posà dalt de la seva muntura, el dugué a l'hostal i el va cuidar. L'endemà tragué dos denaris, els donà a l'hostaler i li digué:
—Cuida'l i la despesa que facis de més jo te la pagaré quan torni.»

dilluns, 4 de febrer del 2008

Nou batxillerat: grec i llatí... en un humit carreró?

«Hi ha un carreró, no sé ben bé a quina banda de dins de Barcelona, on no passa ningú si no és algú que s'hagi perdut.» (Josep Carner, Les planetes del Verdum, 1918)
Així comença un deliciós capítol (el segon) d'aquest llibre de proses amb regust periodístic que, si hom llegís més sovint, de ben segur que aprendríem no només a escriure millor sinó a respirar d'una altra manera, cosa que veig força difícil sobretot per l'atmosfera que els propers comicis deixen besllumar.

Mentrestant, aquell qui vulgui podrà llegir aquí la proposta de decret del "nou batxillerat-Loe". És un nou decret ben apetitós per als de clàssiques perquè des de la inefable llei del 1990 —i abans, en època "experimental" i obscura— que no havíem vist el grec i el llatí amb quatre hores setmanals als instituts catalans: amb tres hores —segons els legisladors— es podia passar, i així ens ha anat. Sembla, per tant, que amb el nou decret (mireu l'annex 3 del document) guanyem hores i, en certa manera, hom s'explica que en la darrera convocatòria d'oposicions a professorat de secundària, la Generalitat de Catalunya proposés vint places per grec i vint més per llatí. Però abans d'arribar al final del susdit decret caldria parar atenció al següent:

· Art. 11.5. «El Departament d’Educació determina en quins casos i amb quins procediments els centres educatius poden limitar l’elecció de matèries per part de l’alumnat quan hagin estat escollides per un nombre reduït d’alumnes. El Departament d’Educació ha de facilitar que, excepcionalment, l’alumnat pugui cursar alguna matèria mitjançant la modalitat d’educació a distància o en altres centres educatius.»

· Disposició addicional vuitena. «Limitacions a l’oferta de modalitats de batxillerat. El Departament d’Educació ha d’establir el nombre mínim d’alumnes que es requereix perquè un centre pugui impartir cadascuna de les modalitats entre les que tenen autoritzades.»

Què vol dir això? Vol dir, per exemple, que en aplicació de l'article 24 del mateix projecte de Decret, segons el qual «el Departament d’Educació fomenta l’autonomia pedagògica i organitzativa dels centres» i, també, segons com s'apliqui l'art. 11.4, ens podem trobar amb una estructura de batxillerat tan desfavorable per al grec i/o el llatí que ens quedem sense l'assignatura. Això a l'IES Matadepera ho saben fer molt bé (sobretot des del 2003). Possiblement amb el llatí això no arribi a cristal·litzar perquè és aquesta una matèria d'itinerari obligatòria a les PAU. Però amb el grec, vist el que ja passa ara, ho tindrem molt malament i molt difícil. I no som pocs els qui veiem com el grec és arraconat —i anul·lat— gràcies a la impunitat que hi ha davant l'abús de l'autonomia de centres (rere la qual s'amaga un egoisme sense escrúpols i sense pedagogia). A mi m'ho diu la inspectora cada cop que em ve a veure: que el grec ha de desaparèixer. M'ho diu sense embuts. En el paper del decret no desapareix, però. En la praxi de les directives (saturades de coordinadors i altres càrrecs) sí: el grec no es troba. I si s'arribava a trobar en el full de matrícula, és ben amagat, en una opció compartida amb altres matèries normalment ben assolides que el devoren. Passa com aquell carreró desconegut, que no saben on és, potser els alumnes es matricularan de grec per equivocació! «Grec, llatí? Sí, n'hi ha en algun IES, no sabem quin, no sabem fins quan ni amb quines garanties; ja us ho diran al Departament d'Educació: potser l'han fulminat. Truca'ls. Vés a saber, tu.»

Una altra. Aleshores, què hem de fer? No casualment vaig guardar en els marcadors del meu navegador aquest enllaç: «Proyecto de Real Decreto por el que se definen las condiciones de formación para el ejercicio de la docencia en la educación secundaria obligatoria, el bachillerato, ... y se establecen las especialidades de los cuerpos docentes de enseñanza secundaria.» D'aquí només em fixaré amb el següent: a la pàgina 13, on es detalla l'annex V d'especialitats i matèries que se'ns poden assignar tenim el grec per als de llatí, el llatí per als de grec, i "Historia de las religiones" tant per als de grec com per als de llatí. És el segon esborrany: el tema crec que va en sèrio.

Ara només falta acabar de quadrar els horaris: no hi ha alumnes de grec i/o de llatí al batxillerat. Bé: per imperatiu legal, doncs, ens encolomen la Historia de les religions. Sense cap problema, a creure i a callar. A toc de pito i en marxa. Tant se val si la formació d'un filòleg és la pròpiament lingüística o literària... Tant se val si és agnòstic o no. Tant se val si domina o no la matèria: el títol i el R.D. capaciten, no els coneixements. Per cert: en el nou màster per a ser professor de secundària ho explicaran tot això, o ja s'ho trobarà cadascú quan arribi a l'IES? Per exemple: s'eliminen les vuit hores de Grec i es reconverteixen en Història de les religions. I les vuit hores del professor de Socials —que ara impartirà el professor de Grec— serviran per a fer desdoblaments, atenció individualitzada, tutories tècniques, etcètera, la qual cosa arribarà a donar una imatge molt bona, la d'un centre que s'adapta a la realitat del seu entorn... a costa del treball de l'exprofessor de grec o de llatí. Aquest és el premi reservat.

Acabo: si cal, o no, lluitar i associar-nos per a defensar aquestes matèries em sembla més que obvi. Bona peça hi ha al teler i la nova legislació (en principi ben llaminera) hi donarà cobertura per a regularitzar-ne l'ús fins a esdevenir generalitzat. I si algú no volia passar per l'adreçador, la directiva interessada, amb la Llei d'Educació de Catalunya a la mà, ja s'encarregarà de definir els «perfils de professorat» que els vingui de gust (o, segons el redactat, «d'acord als requeriments educatius i a les necessitats de gestió autònoma de centres»). Em demano, en fi, si el destí que espera als de clàssiques de Catalunya que sobrevisquin no sigui massa diferent del que l'administració ha reservat al patrimoni arqueològic: peces del Museu de Ciències Socials Catalònia? O potser ni això, sinó abocats en un carreró ignot, fosc i humit, per bé que «la humitat sola ha convertit aquell carreró en una cosa greu i noble».

divendres, 1 de febrer del 2008

Dona i comèdia: un personatge més?


Es fa avui una lectura dramatitzada de Lisístrata d'Aristòfanes a càrrec del grup Amics del Teatre de Matadepera que dirigeix Albert Novellon. Serà a l'Hotel de Matadepera, a les 22:30 h. Tothom hi és convidat. Els actors són: Beth Avellaneda, Mercè Barella, Albert Beorlegui, Mercè Blanch, Glòria Busqueta, Pere Ejarque, Antònia Genescà, Xavi Pujade, Vicenç Pujol, Esteve Riba i Àngela Vilarrúbias. Copio seguidament unes reflexions que poden orientar en un tema difícil i controvertit, el de la presència de la dona en la comèdia antiga.
Com en el cas del pacifisme, ha de tractar-se amb molta precaució la qüestió del «feminisme» d'Aristòfanes. Certament, el paper de la dona en aquesta obra [scil. Lisístrata] és sorprenent. La realitat, però, era ben diferent: la dona grega estava sotmesa a l’autoritat del marit i exclosa totalment dels afers públics. La inversió de papers que presenta no té, per tant, cap connexió, en absolut, amb la realitat. No oblidem que es produeix en el marc del festival. En una obra anterior, Els carboners, Aristòfanes havia presentat un particular passant per sobre l’autoritat de l’estat. El mateix festival invitava a tals representacions inverses de la realitat. A més, l’auditori era, si no exclusivament —no ho sabem del cert—, almenys sí majoritariament masculí, i això és perceptible pel tipus de comicitat emprat. Malgrat tot, la imatge que ens ofereix la comèdia presenta aspectes positius. El seu testimoni es vàlid perquè, si bé basa l’acció en situacions imaginàries, conté també molts elements reals. L'efecte còmic neix precisament de la confrontació de la realitat amb l’absurd. Els caràcters i tots els detalls de la vida són reals, en efecte. I, pel que fa a la dona, no s'hi adverteix el més lleu rastre d'inferioritat ni tampoc de submissió servil. La dona manté ferma la seva posició enfront de l'home i alta la seva dignitat. I això possiblement té més valor que una fantasiosa revolució, per mes atractiva i afalagadora que resulti.

Extracte de Cristián Carandell,
«Pròleg» a Aristòfanes, Lisístrata, Barcelona, 1998, p. 13