dimecres, 23 d’abril del 2008

Amor per la saviesa, amor per la bellesa

Hölderlin, Sokrates und Alcibiades

«Warum huldigest du, heiliger Sokrates,
Diesem Jünglinge stets? kennest du Grösseres nicht?
Warum siehet mit Liebe,
Wie auf Götter, dein Aug' auf ihn?»

Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste,
Hohe Jugend versteht, wer in die Welt geblickt,
Und es neigen die Weisen
Oft am Ende zu Schönem sich.


«Per què tu, Sòcrates diví, enalteixes
constantment aquest jove? No coneixes res més gran?
Per què amb amor,
igual que als déus, l’esguarda el teu ull?»

Aquell que ha pensat allò més pregon estima allò que és més viu;
l’excelsa joventut l'entén aquell que va contemplar el món,
i es vinclen els savis
sovint, per fi, davant la Bellesa.
No, no vull referir-me a ni al Menó ni al Simposi de Plató... ni a Tucídides II, 40 (φιλοκαλοῦμέν τε γὰρ μετ' εὐτελείας καὶ φιλοσοφοῦμεν ἄνευ μαλακίας) . Els filòsofs, com ara Heidegger, prou s’han aturat a pensar en el vers Wer das Tiefste gedacht, liebt das Lebendigste. Bé, és una manera d’iniciar les seves reflexions, o donar peu a una discussió. Però avui em quedo només en l'amor per la Bellesa, vinclant-me davant seu, esguardant-la com una deessa coronada de clarors, esguardant-la silenciós. Potser algun dia entendrem l'excelsa joventut, tal com havia fet Sòcrates... O, per dir-ho amb Josep Carner, «potser aquesta bellesa sobrenatural és una transgressió de les lleis de la natura, i per això el seu càstig». Cadascú, doncs, pot pensar, si vol, en la seqüència ὕβρις / τίσις.

Abans d'ahir vaig reprendre Mort a Venècia. No sé quants dies tindré el llibre a les mans. Diuen de Thomas Mann que volia entendre aquella novel·la com una traducció en prosa d'aquest poema de Hölderlin. (Com que els maniacofilòlegs no podem estar-nos de la cita pertinent, vaig penjar un estudi sobre Mort a Venècia i Bacants. I com a record, ara ja purament remot, em ve a la memòria una alumna excel·lent, Elisenda Lamana: va fer un treball extraordinari sobre el llibret de Mann, però ja abans, als seus quinze anys, va llegir tota la Commedia dantesca, fins al punt d'afirmar amb un convenciment impertorbable davant de tota la classe, que era el millor llibre que mai havia llegit en la seva vida. I té raó.) Així que pugui, vindrà un llibre de poemes de Segimon Serrallonga, Maig de 1968, que en paraules de Ricard Torrents és, al seu torn, un palimpsest líric d'aquest poema de Hölderlin.

Per avui, només un desig: Bon sant Jordi 2008.


Francesco Hayez (1791-1881), Sokrates und Alkibiades (fresc)

dimarts, 8 d’abril del 2008

APLEC. Reunió de Professors de Clàssiques de Catalunya

Reprodueixo un email del professor Guillem Cintas que està corrent per la Xarxa. Crec que pot interessar. Ja fa temps que escric sobre el tema i arriba l'hora de deixar les paraules per a passar als fets.
· · · ·

Estimats companys i companyes professors de clàssiques:

Com bé sabeu, fa cosa d’uns dos mesos us vaig enviar un mail amb una sèrie d’idees que van sorgir en un curset que realitzo amb altres companys. Va sorgir la idea d’unir-nos per tal d’actuar amb una sola boca (tot i que pugui tenir cent llengües) i defensar (i defensar-nos) d’una manera més eficient.

Ens trobem en un moment molt important per les nostres matèries. No podem, ni hem de dependre de si l’equip directiu de torn considera que les nostres matèries són importants o no; no podem dependre de no tenir un interlocutor davant l’administració; no podem dependre, en fi, tot i la bona fe, que els professors universitaris ens defensin, ja que la majoria no viuen el nostre dia a dia a les aules dels instituts d’arreu Catalunya.

Així doncs, crec que hem de definir què volem i com ho volem. És per aquest motiu que hem pensat amb una sèrie de gent de fer una reunió el dia 18 d'abril, a les 18 h. a l’Institut Emperador Carles de Barcelona. Hem d’agrair molt gentilment al professor Joan Alberich que ens proporcioni la logística necessària per tal de poder fer la reunió. Hem escollit aquest centre per una raó: es troba al costat de l’Estació de Sants, amb la qual cosa la gent que no som de Barcelona tenim molt més senzill el desplaçament, ja que podem fer-ho en transport públic.

Aquest mail és per fer-vos arribar la convocatòria de reunió i una possible idea de com hauria de ser l’Associació. Crec que quanta més feina portem feta abans de la reunió, més ràpida i profitosa serà.

En primer terme, crec que us haig d’explicar el nom d’aquest document. Veureu que el document Word és "Document APLEC". APLEC són les inicials d’Associació de Professors de Llengües Clàssiques. És el nom que se’ns ha ocorregut. Esperem que sigui del vostre gust! Si no us agrada, sempre podem decidir fer un canvi i adopar-ne un altre.

En la meva opinió (meva i la d’una sèrie de persones que ho hem discutit, tot i que el mail l’enviï jo), crec que l’Associació ha de dur a terme els següents objectius:

a) Ens ha de representar a TOTS els professors de clàssiques de Catalunya, independentment de si som de llatí o de grec o de cultura clàssica, ja que tots juguem el mateix partit.

b) Ha de ser representativa de tot Catalunya i no només de Barcelona ciutat (o rodalies, com a molt), ja que hi ha molts i moltes companys per tot Catalunya que tenen els mateixos problemes que els de la Capital, o encara pitjors a causa de l’escassedat d’alumnes.

c) Hem de ser els més possibles. Només una Associació que representi el major nombre possible d’integrants del professorat de clàssiques pot tenir la força necessària a l’hora de parlar en nom d’un col·lectiu. Si som 15 persones, dins d’un col·lectiu de 600, no se’ns farà cas… I tots sabem el que això significa.

d) Hem de ser membres del cos de Professors d’Institut de Clàssiques. No vol dir que no acceptem socis que siguin professors universitaris o gent relacionada amb el món de les clàssiques. Però, lògicament, hem de ser nosaltres mateixos qui fem l’anàlisi dels problemes i nosaltres mateixos a buscar solucions. Això vol dir que els membres amb dret a vot han de ser persones lligades al món de l’educació (inspectors, catedràtics, professors numeraris, interins, substituts…).

e) Hem de tenir un caràcter transversal. Que intentem defensar els interessos del col·lectiu de professors de clàssiques no vol dir que no tinguem contactes amb els professors universitaris de llatí i grec o amb professionals d’altres àmbits. Quantes més adhesions i suport puguem recollir, millor per a la nostra causa.

f) Hem de lluitar pels interessos de TOT el col·lectiu. Això inclou lluitar pels companys i companyes interins i substituts. A vegades ens oblidem d’ells… I hem de recordar que els que hores d’ara som funcionaris, hem sigut interins i substituts no fa tant (en el meu cas, fins fa 8 mesos).

Aquests són els objectius que hauria de tenir l’Associació, en la meva modesta opinió. No sé si me n’he deixat algun, o si vosaltres en canviaríeu algun altre.

Respecte a com hauria de ser l’organització de l’Associació, crec que hauria d’haver-hi una comissió gestora formada per 8 persones. Per què vuit? Ben fàcil: dues per cadascuna de les províncies de Catalunya. D’entre aquestes 8 persones hauria de sortir un/a President, un Secretari i un Tresorer. La resta de càrrecs serien els de vocals de la Junta. Al seu torn, els dos membres de cada província serien el President i el Secretari de la Junta Provincial. Explicat d’una altra manera: cada província tindrà una comissió formada per 2 persones (un president i un secretari), per tal de tenir la major proximitat possible amb vosaltres i amb els vostres (que també són nostres) problemes. Aquestes dues persones formaran part d’una executiva autonòmica (d’aquí surt el número 8 de membres que deia), que són els que haurien de gestionar i coordinar totes les accions.

Tots aquests càrrecs comporten uns drets i unes obligacions. Com que no tothom té el temps ni les forces per estar molt de temps, pensem que els càrrecs haurien de ser de 2 anys, per tal que ningú es cremès. Tembé creiem que el càrrec de president autonòmic hauria de ser rotatori. Això vol dir que si una persona de Tarragona ha sigut president 2 anys, fins que no hagin sigut president persones de la resta de províncies no pot tornar a ser President. Creiem que d’aquesta manera assegurem la major representativitat a tots els territoris.

Com ja he dit, els càrrecs tindrien una durada de 2 anys. En aquell moment, s’hauria de celebrar una assemblea per tal d’escollir els nous càrrecs. Les persones amb dret a vot haurien de ser professors de clàssiques d’institut en actiu (aquí s’inclou la gent que es trobi de baixa i el professorat que sigui substitut dins de les llistes de la Generalitat).

L’assemblea hauria de ser de caràcter anual. NO vol dir que no ens poguem reunir més cops tots, sinó que com a mínim un cop a l’any ens hem de reunir. L’assemblea ha de tenir dret a decidir qüestions com:

a) Quotes de socis.
b) Política de l’Associació.
c) Reprobació i elecció dels càrrecs.
d) Ha de ser l’òrgan sobirà. El president s’ha de posar a disposició de l’Assemblea cada cop que aquesta ho cregui convenient. En altres paraules: el president mai podrà prendre decisions estratègiques sense el consentiment de l'Assemblea.

Crec que aquests han de ser els eixos bàsics d’una futura Associació. Ara bé, caldria que ens reuníssim tots i en parléssim. Segur que hi ha d’altres formes i altres objectius. Parlem-ne! Sincerament veig que hi ha gent molt engrescada i que podria fer grans coses. Reunim-nos tots un dia i tirem endavant aquesta idea. Però per endegar un projecte, necessitem ser molts. Compto amb vosaltres.

Nota, 11 d'abril: mireu sisplau el blog http://www.apleccat.blogspot.com.

(adreça email: guillemcintas@hotmail.com)

dimarts, 1 d’abril del 2008

Les històries que les paraules amaguen


Aquest és el títol d'un llibre que podríem qualificar de "filologicoanecdòtic" i, abans de comentar qualsevol altra cosa, hem de reconèixer a l'autor que ha reeixit en el seu objectiu principal: posar a l'abast del lector mitjà l'origen i història de seixanta paraules, ben vives, d'ús corrent i d'origen potser del tot inesperat. Que "salari" era la part de sal (llatí salis) que pertocava a un legionari ο que "àtom" ve del grec τέμνω, resulta tan obvi per als de clàssiques com novedós per al públic en general. (I no diguem res de la paraula idiota que amaga ben bé un contrasentit.)

Si ho entomem des del punt de l'etimologia, a hores d'ara penso que poca cosa podem fer —ni per la força ni per mitjans de seducció— per a resituar els coneixements i els estudis clàssics a una ombra del que hi ha per Europa, com Alemanya o Itàlia: contra l'analfabetisme (que es podria qualificar d'obsessiu per part d'alguns representants culturals i/o educatius) d'aquesta banda dels Pirineus ja fa decennis que ens esforcem debades.

Però, a més a més, resulta curiós que el llibre vingui d'una persona formada en Ciències Químiques i que treballa en l'àmbit de la comunicació. Si hem nascut per a salvar-nos els mots, aquest llibre ha de ser molt benvingut. No faltaria més: enhorabona, doncs, a l'autor i a l'Editorial Mina!

Una primera observació. Els mots escollits i comentats són majoritàriament de l'àmbit cientificotècnic (o més o menys afins a aquest àmbit): alcohol, alzheimer, antàrtida, àtom, avió, cadàver, càlcul, cibernauta, científic, cirurgia, clima, cosmos, dinosaure... No es parla per exemple de metàfora, gramàtica, estètica, política, etc. que potser queden una mica lluny del context vital de l'autor. Però tant fa. L'esforç, l'amenitat i la quantitat de dades que aporta el llibre no són per menys. Amb tot sí que em sembla que caldria revisar alguns ètims grecs (d'altres estan molt ben tractats, com sarkophagos, cf. p. 20; kybernáō, cf. p. 56 i un llarg etcètera; i fins i tot el parentiu entre scio i scindo, p. 59) perquè potser la lingüística comparada no és el seu fort, ni la història de les llengües (cf. p. 75, però també pp. 146-7). Per exemple, el grec kardía (que també volia dir "estómac") no va donar lloc al llatí cor (ibid.), caldria matisar potser que aster (p. 73) és un hel·lenisme adoptat pel llatí (pace Gaffiot) o segurament sigui un error de copista dinós per deinós (p. 81) o a la p. 63 confondre amb lletra lligada kheir i khein, mà. En grec khílioi (no khíloi, p. 96) vol dir "mil". (És lloable, però, veure com Xavier Duran s'havia informat i havia fet consultes sobre l'anglès al·lusiu de Joyce, cf. pp. 150-151.)

En més d'una ocasió el llibre sembla demostrar com es donen la mà la literatura i la ciència (p. 72, 149 ss.), l'etimologia i la ciència... fins i tot com ha evolucionat la història mateixa de la concepció de ciència (p. 59 ss.) que invita a reflexionar per exemple en el treball en equip (p. 61). En altres ocasions (penso ara en la història de beer, p. 54) assistim a una bella exposició de química pràctica o a una genial exposició de la història de la ciència (per exemple en "big bang"). Què hi afegiré? Doncs que de tant en tant s'abelleix, amb gust i habilitat, referint-se ja sigui a textos de medicina egípcia o al cant VI de la Ilíada (Quimera) o a altres usos homèrics (p. ex. kósmos, p. 78): reconfortant o, si voleu, un autèntic repte d'equilibris i associacions d'idees. Per exemple a ningú més no se li hauria acudit de començar parlant del corpus hermeticum (p. 103) i derivar cap a l'inventor de les conserves envasades "hermèticament". En tot cas, no li manca habilitat per a presentar-nos notícies, no ja de les Etimologies de sant Isidor (veladament en el cas de cadaver, p. 41), sinó del Diccionari Fabra (sobre els inicis del mot "semàfor", p. 164) o tretes del Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines (com és el cas d'assassí, cf. DECLC, vol. I, p. 456.5): qui llegeixi el llibre d'en Duran segur que aprèn moltes, moltes coses. Us el recomano, val la pena.

Cauda: pensant en el professorat, el llibre completa —i es completa— amb El porqué de las palabras, de Mª T. Beltrán, Mª T. Cases i M. García.
.