Eugeni d'Ors imita Píndar

Fa poc he entregat un treball sobre el fervor pels clàssics i la seva incorporació cultural a Catalunya entre el 1906 i l'aparició de la Fundació Bernat Metge, el 1923. Per força havia de parlar del paper que va jugar la ideologia classicitzant del Pantarca i per això he gaudit i après molt del llibre de Carles Garriga (que va ser professor meu i de qui servo un afectuós record) La restauració clàssica d'Eugeni d'Ors (Universitat de Barcelona/Curial, 1981). En aquest llibre, abans de passar a analitzar les dues novel·les (La Ben Plantada i Gualba la de mil veus) i El nou Prometeu encadenat, el dr. Garriga analitza a fons el Glosari. Tot i no pertànyer a la famosa col·lecció de comentaris que signava Xènius, veig que reprodueix dos poemes "pindaritzants" que Alexandre Plana ja va incloure el 1914 en la seva Antologia de poetes catalans moderns. Igual que ell no em sé d'estar de reproduir aquests dos textos que mostren quins elements apreciaven de l'estètica arbritrària, ciutadana, imperialista...

Pindàrica primera

Canto Ivonne, la nedadora de quinze anys, vencedora a les curses del Sena. Canto Ivonne, de qui els joves sins durs, guantats per la mallota mullada, se dirien de bronzo.

Vetaquí l’estampa. Du a la mà, premi o senyal de son triomf, una gran toia. I les flors són abrigades de paper blanc i ella de mallota negra. Ella és més nua que les flors.

Riuen sos llavis, d’haver respirat massa fort. Els ulls clars, se tanquen una mica a la llum, com si sortissin de ja avessats a les verdors profundes.

El vell Geni del riu, quan ella va passar, obria com unes taronges sos tèrbols ulls, darrera les lleganyes algoses. I ella, ràpida lliscant, amb l’açot vigorós de sos peus, li enredava an ell la fofa barba.

Pindàrica segona

Com altres temps vaig cantar la petita nedadora dels pits de bronzo, victoriosa al Sena nacarat, canto avui En Nonell, jogador de fut-bol a Badalona, la de cent barques. Canto en Nonell, qui s’extenuava gitant amb fúria la saltadora bala al rostre dels cels. I que s’encarava ell mateix amb el cel, per a seguir-la an ella en els seus vols, i no cloïa pas els ulls al pes de l’or de llum enlluernanta --fins ara, que per sempre els ha clos.

Ara ell és descendit al soterrani imperi de les pàl·lides ombres. En lloc de les cent joioses barques badalonines, l'única barca del Vell Silenciós. En lloc de la blava mar, la negra llacuna. En lloc de la volta dels cels, lleugera, la pètria socarrimada volta de l’Orc.

Joves! En honor seu i record, avui anireu tots en chor a la vostra platja a llençar un cop més l’alegre bala voladora al rostre dels cels. Llanceu-la ben lluny i ben alta, camins enllà de la llum. Que aquest cop, la bala llançada cap de vosaltres la voldria recollir. Ans, creuats de braços, immòbils i silenciosos, la deixareu caure al si de la piadosa eterna mar.

Es pot combatre la ὕβρις?

Com a parergon del post anterior afegeixo un pensament de Joan Fuster tret del seu Diari (1952-1960) que pot ajudar a posar el cap al seu lloc, és a dir, dins dels límits racionals, cosa tan difícil d'autoimposar-se com la de penjar el famós cascabell al gat. He dubtat si adduïa algun fragment del vell Soló, però de moment queda així i més endavant ho reprendré. Llegim:

«L'home s'ha fet unes il·lusions desorbitades respecte a la seva condició: era l'únic animal capaç de bastir-se un monument en vida (tolereu-me la fórmula), i se l'ha bastit; potser no ha tingut mai cap altra preocupació espiritual. Mirant les coses en fred, això resulta una mica ridícul. Hi estem acostumats, i no ens n’adonem, però és així. La veritable grandesa de l’home, amb tot, no pot residir en falsificació, en la mentida metòdica, en l’autoengany. En realitat si l’home és gran, és perquè pot tenir consciència dels seus límits —el tigre o el cuc només en tenen l’instint. Tota consciència és consciència de límits —consciència de possibilitats, també, però de possibilitats limitades, de possibilitats dins els límits.»

(J. Fuster, Indagacions i propostes, Barcelona, Eds. 62, 1981, p. 144)

La realitat d'unes ombres xineses

En qualsevol ocasió, però molt més en temps de crisi, la despesa sense mesura per a satisfer capricis és una bogeria, un escàndol sense paliatius. Recullo la notícia reportada per Akropolis World News (del dia 13 del corrent), escrita en un grec per a sucar-hi pa, i em sembla que no hauria de deixar-nos insensibles:

Ἡ τοῦ ποδοσφαίρου οἰκονομία μαίνεται
Τοῦ τελευταίου ἀγῶνος τελευτήσαντος, αἱ ποδοσφαιρικαὶ ἑταιρείαι πειρῶσι τοὺς βελτίστους ποδοσφαιριστὰς μισθοῦν· πάντες μὲν ἴσμεν ὅτι οὗτοι οἱ ἀγωνισταὶ ἀεὶ πολλὰ χρήματα ἐκτήσαντο, νῦν δὲ τὰ μισθώματα οὕτως ηὔξηκεν ὥστε ἡ τῶν ἑταιρειῶν οἰκονομία ἐμάνη· πρῶτον μὲν τὸ Μαδρῖδ τὸν Κακὰ μεμίσθωκεν πλεῖστα χρήματα καταθέν, ἔπειτα δὲ τὸ αὐτὸ πεποίηκεν ἵνα τὸν Χρεστιάνον Ῥωνάλδον μισθώσειεν, νῦν δὲ ἡ Βαρκελόνη τὸν Γάλλον Ῥιβέρι μισθῶσαι πειρᾷ καὶ δεήσει τὸ αὐτὸ καταθεῖναι, ἀλλὰ τὸ πρόβλημα τόδε ἐστίν· νῦν οἱ ἄλλοι ποδοσφαιρισταὶ τὸν αὐτὸν μισθὸν δέχεσθαι βούλονται, οὐδεὶς γὰρ ἐθέλει ἐλάττων τῶν ἄλλων εἶναι.

S'anuncia arreu que cal estalviar, que cal posar fre a la despesa pública, inútil —segons sembla, per ella mateixa. Les plantilles de professors dels IES s'han de retallar, les assignatures no poden ser per a minories... cosa que provoca un autèntic canibalisme entre el professorat per a fer valer la seva assignatura de la seva especialitat.

I mentrestant els qui haurien de donar exemple de moderació actuen de manera totalment contrària. La política, l'arribisme, etc. són l'autèntic corc. Llegiu, sisplau, la indecència que suposen els sous dels mandataris tan orgullosos de treballar pel bé del poble sota inequívoques consignes d'austeritat. Llegiu quin és el sou d'un eurodiputat (i m'estalvio de posar enllaços sobre notícies de corrupció per raons òbvies). Ara, em recorda aquesta marfuga la metamorfosi d'unes ombres xineses que en cap moment diríeu el que són. L'habilitat consisteix a canviar contínuament el missatge a través de la seva aparença... tot i ser sempre el mateix, una ombra fosca, fútil, falsa. Serà l'ombra tan cobejada, inabastable, d'Eurídice? Quan ho vaig veure en el blog Helleniká, se'm va acudir que la silueta que formen aquestes ombres tan hàbilment disposades reflecteix allò que de vegades veiem, que no és res més que el trucatge que volem tenir davant els ulls, la gran distància que marcava Plató entre εἰκασία i νόησις. Som dins de la caverna?

Sobre les Harpies

Tres alumnes de 4t d'ESO --la Urmila, la Montse i el David-- han fet un treball, un Projecte de recerca, sobre aquests personatges mitològics tan enigmàtics i que, pel que han descobert, perviuen en l'imaginari actual en força àmbits. Com que m'ha fet molt feliç i penso que s'ho mereixen de debò, us adjunto la seva presentació en Power point. Tant de bo en cursos posteriors n'hi hagi més.

Harpies Juny 2009 4t Eso

View more OpenOffice presentations from deltion.

Ara us copio la traducció que va fer el prof. Francesc J. Cuartero del passatge corresponent de Les Argonàutiques (II, 178-239). Anirà bé per a fer-ne memòria!

La història de Fineu

Allí a la riba, tenia la casa el fill d’ Agènor, Fineu, qui de tots els homes patia les penes més funestes, a causa de l’art profètica que antany li havia atorgat el fill de Leto. I no tenia cap mínim escrúpol a vaticinar exactament als humans el sagrat pensament fins i tot del mateix Zeus. Per això, a més, li tirava a sobre una vellesa duradora i li havia arrancat la dolça llum dels ulls. I ni tan sols el deixava gaudir dels aliments incomptables que els veïns, cada vegada que consultaven els oracles, aplegaven a casa seva; ans, sorgint de sobte entre els núvols, les Harpies li’ls arrabassaven sempre de la boca i de les mans amb llurs becs. A vegades no li quedava res per a menjar, a vegades només una mica perquè portés una vida d’aflicció. A més hi vessaven una sentor de floridura: ningú no resistia només d’empassar-s’ho, ans ni que fos restar-ne apartat: tal fetor exhalaven les deixalles de l’àpat.

Tan bon punt va sentir la cridòria i l’estrèpit de la colla, va comprendre que passaven aquells amb la vinguda dels quals, deia l’ oracle de Zeus, gaudiria dle seu aliment. Va alçar-se del llit que semblava un somni sense vida i, recolzat en el seu bastó, amb les seves cames remagrides va arribar a la porta palpant les parets; les conjuntures, quan caminava, li tremolaven de debilitat i de vellesa. Tenia la pell negra de brutícia, resseca, només la pell embolcava els seus ossos. En sortir de la casa va asseure’s, amb els genolls pesants, en el llindar del pati; un fosc cobriment l’envoltà, va semblar-li que la terra girava sota ell i va jaure en un desmai d’exhauriment , sense veu. Ells, en veure’l, es van aplegar al seu voltant, astorats. Llavors, traient amb prou feines l’alè del capdamunt del seu pit, va parlar-los en termes profètics:

“Escolteu, els més nobles de tots el grecs, si de debò sou aquells que, per l’ordre esfereïdora d’un rei, a bord de la nau Argo Jàson mena a la recerca del Velló! Sí, sou vosaltres, de cert: encara la meva ment coneix totes les coses per la seva virtut profètica. Gràcies, doncs, et dono, oh sobirà fill de Leto, fins i tot ens els meus fàtics dolorosos. Per Zeus protector del suplicants, que és el més rigorós envers els criminals, per Febos i per la mateixa Hera, qui més que tots els déus que us protegeix en el vostre viatje, us prego: protegiu-me i allibereu de dany un home dissortat, no salpeu abandonant-me així, sense cap mirament. Car no sols l’Erinis ha calcigat els meus ulls i estira el fil d’una vellesa que no té fi; i sobre aquests mals, penja un altre mal, el més amarg: les Harpies que m’arrabassen el menjar de la boca, abatent-se des de no sé quin indret de mort. No tinc cap mitjà de socors, ans més fàcil em fòra enganyar la meva pròpia ment, obsedida pel menjar, que no pas a elles: tan ràpidament travessen els aires amb llur vols. I si mai em deixen un bocí d’aliment, aquest exhala una fortor de podrit insuportable. Cap mortal no gosaria acostar-s’hi ni que fos un instant, ni que tingués el cor forjat d’acer; quant a mi, una necessitat amarga i insadollable m’obliga a romandre i, romanent, a endegar-los en el meu ventre maleït. Elles, una profecia diu que les detindran els fills de Bòreas; no seran pas uns estranys qui em defensaran, perquè jo sóc Fineu, qui antany va ser il·lustre entre els homes per la riquesa i pel vaticini; el pare que em va engendrar és Agènor, i la germana d’aquests, Cleòpatra, quan jo regnava entre els tracis, a canvi de presents vaig dur-la a casa meva”.

Apol·loni de Rodes, Les Argonàutiques. Trad. de Francesc J. Cuartero, RBA-La Magrana, Barcelona, 2002, pàgs. 160-163.

Què és traduir comèdia grega

La present traducció ha estat realitzada pensant sobretot en el teatre. Això pot semblar una ximplesa, per evident: el text teatral és una part, tan important com es vulgui, però només una part del fenomen múltiple que és el teatre. El traductor que ignora les necessitats que se'n deriven, senzillament li está barrant el camí de la seva projecció a escena. Però malauradament aquest ha estat sovint el cas, com ho demostra l’escassa, gairebé nul·la, presència dels clàssics, dels formidables clàssics, en el nostre teatre. No val atribuir-ho a deficiències culturals, professionals o polítiques. El teatre requereix textos, originals i traduccions, consistents, plens de força dramàtica, sense els quals el treball de l’actor, per honest i intel·ligent que sigui, s'esfondra. Malauradament, la traducció, per regla general, ha format part no diferenciada de la història de la recuperació dels textos clàssics. Que quedi clar, ben lluny de nosaltres la intenció de devaluar la ingent i inapreciable tasca realitzada per la filologia. Sense la pacient i rigorosa investigació filològica, el món antic ens seria a penes accessible. Ara bé, l’interès de la filologia se centra en el text. Amb les eines fines de l’ofici, analitza, compara, suprimeix, restitueix, esmena. Tot, amb escrupolosa exactitud. El resultat és admirable: del caòtic conjunt de la tradició manuscrita que els atzars de la transmissió havien preservat sorgeix davant dels nostres ulls, perfilat amb nitidesa, el llegat dels antics. El món clássic és a l’abast. I és aquí que es produeix la confusió. Perquè, sense parar esment en la naturalesa essencialment diversa de l'art de la traducció, el filòleg tradueix com lligat de mans, habituat com està al tractament precís però independent de cada mot. Per acabar-ho d'adobar, l’admiració que el prolongat contacte amb els clàssics ha fet néixer en ell es tradueix en un respecte quasi supersticiós que l’arrossega a una desastrosa realitat. En aquestes condicions, com podria la traducció d'una peça dramàtica adequar-se, ni de lluny, a les necessitats de l’escena? És ben lamentable que Carles Riba, que constitueix una brillant excepció, fos indiferent a aquest imperatiu. Les seves traduccions, testimoni d'una notable sensibilitat poètica, són bells textos literaris, però teatralment inadequats.

No es pot dir que traduir pensant en el teatre suposi més o menys dificultats. Simplement planteja problemas diferents. El seu objectiu és, nogensmenys, la fidelitat, però una fidelitat ben entesa, que atén primordialment a l'esperit i només secundàriament, és a dir, en tant que no traeixi l’esperit, a la lletra. Això té aplicació a diversos nivells. En el més elemental, gairebé no cal ni discutir-ho. Que les estructures lingüístiques varíen d'una llengua a una altra és evident per a qualsevol que en tingui una mínima consciència. I ni tan sols les correspondències vàlides ho són arreu. La traducció no consisteix mai en l’aplicació mecànica d'unes fórmules més o menys elàstiques. Cada frase és singular i requereix una solució individual si se'n vol preservar l’expressivitat. Però per més difícil, exasperant i dolorosament irresoluble com sovint es presenta, si bé es mira, aquest no és sinó un problema subsidiari. L'autèntica dificultat afecta el conjunt i es refereix a la forma i el to que cal adoptar. Si no es vol recorrer a motlles, d’idoneïtat sempre problemàtica, a patrons “prêt-à-porter”, només justificables potser amb el suport d'una ferma tradició que els avala, si no es vol fer això, l’empresa és summament àrdua, bé que ensems summament gratificant. Perquè es tracta de modelar una forma, de trobar el to adient, fidel a l’esperit de l’original i en consonància amb la sensibilitat moderna.

(...) La píndola segurament més difícil de fer empassar al nostre íntegre i fidel filòleg es la de l’adaptació, modernització i fins i tot supressió de determinats elements, no per salvaguardar la decència, com s'ha fet no poques vegades, sinó perquè la seva presència enterboliria l’acció dramàtica. Els jocs de paraules, continus a la comèdia, com no sigui per una improbable coincidència, s'esfumen en la traducció exacta, i no es estrany que l’actor es negui en rodó a fer un apart explicatiu, com a nota a peu de pàgina, sobre els seus propis mots. El mateix passa amb les expressions, exclamacions i afegitons, que tant contribueixen a donar color a les llengües però que rarament son coincidents. D'altra banda, com ja hem fet notar, la comèdia està estretament vinculada al seu temps, i bona part de l’efecte còmic neix de les referències a persones i fets contemporanis. En alguns casos, per sort, una audiència actual pot suplir imaginativament la seva ignorància sobre la personalitat, posem per cas, de Clístenes, el cul del qual perilla, o bé de Pisandre i companyia, que en administrar el tresor públic roben a mans plenes. La referència a aquests personatges, que, per cert, hem de suposar que seien al teatre, el segon almenys a primera fila, és directa i clara. Però quan la referència, com esdevé sovint, és indirecta i recolza en el coneixement d'uns detalls que l’autor pressuposa i no menciona, el seu sentit pot ser fosc fins i tot per als estudiosos. Com ells, el traductor ha d'aventurar una explicació coherent i articular-la expressivament.

Extracte de Cristián Carandell,
«Pròleg» a Aristòfanes, Lisístrata, Barcelona, 1998, pàgs. 14-17

Traduccions de fiar

La traducció és un instrument (anava a escriure "una arma") cultural de primer ordre. Hi ha noms de traductors catalans que mereixen a dreta llei que s'estudiïn exhaustivament llurs aportacions en moments determinants per al tombant de les nostres lletres. En proposo tres noms: Carles Cardó, Carles Riba i Miquel Dolç.

Però de vegades la traducció és un nyap en el sentit més absolut del terme. És famós allò dels Himnes homèrics que referia Lluis Nicolau d’Olwer, "El triomf de l’hel·lenisme", La publicitat (7-X-1923, al cap des sis dies de l’elecció del doctor Banqué com a alcalde de Barcelona):

La seva traducció dels “Himnes homèrics”, publicada per la Universitat, restarà com una cosa molt més definitiva que no pas la d’En Maragall. Podríem dir que en aquesta obra el doctor Banqué, home exacte i detallista sense perdre la idea del conjunt, va fer una veritable creació de filigrana. Hi ha fragments que tot seguit us colpeixen, com en dir Apol·ló que arriba “buscador de un ganado de bueyes, que sean todos ellos hembras, y que tengan todos los cuernos retorcidos hacia adentro”. D’altres, els llegiu, els rellegiu i no arribeu mai a entendre’ls, si no és ajudant-vos de l’original grec: tanta pítica pregonesa sap donar el doctor Banqué a les seves paraules!

Però avui per avui hi ha també aquestes "maquinetes" que tradueixen i malinterpreten tot el que passa pel seu ventre. En una ocasió vaig haver de llegir: "Llauris va ser ferit per Diomedes". Qui és aquest "Llauris"? Doncs no és altre que el nom d'Ares que, en passar per internostrum, ha estat entès com un present de subjuntiu del verb castellà "arar" (yo are, tu ares...)! També com un verb és entès el nom "esposa", traduït per la forma " emmanilla". El mateix passa amb la muntanya de l'Anada, que no és sinó l'Ida en sortir del traductor automàtic. En altres casos els sintagma queda tocat de mort: si tenim en català que un seguici "provinent del Capitoli avançava cap al Circ Màxim" la versió espanyola surt així, "proveniente del Capitolio adelantaba cabeza al Circo Máximo." Quina desconfiança, o di immortales! Deixo per un altre moment de lleure més exemples, de moment anem servits.