dissabte, 22 de gener del 2011

Projectes de llibres electrònics

Per sort no falten portals amb llibres en format electrònic. Temps enrere vaig rebre un correu de Marc D'Hooghe que em facilitava aquesta adreça: www.freeliterature.org. Es tracta d'una campanya iniciada l'agost de l'any passar per a donar suport al projecte Gutenberg i veig que compta amb empenta i seguidors amb entusiasme.

Més: per a qui vulgui baixar-se de cop 500 Mb de llibres sobre clàssiques, l'amic Ramon Güell em va facilitar aquest enllaç de Megaupload. És impressionant la quantitat de material que es descarrega. I el mateix puc dir respecte aquests altres enllaços amb més llibres.

Tercera: des de Wilaweb m'assabento que hi ha projectes per a incrementar els llibres disponibles en format àudio. Us recomano que llegiu aquest post, que instal·leu el programari indicat i, entre tots, amb il·lusió, ajudem a completar Books should be free.

dimecres, 19 de gener del 2011

El sil·logisme d'Epicarm

Els escolis BT a Χ 414 inclouen un epigrama atribuït a Epicarm i recollit no només en totes les edicions de còmics sinó també en el primer volum del Diels-Kranz (23 B 64). Quantes vegades un raonament categòric no ens porta a un resultat ben galdós?

ἔστι δὲ καὶ ἐπίγραμμα ὃ εἰς Ἐπίχαρμον ἀναφέρεται·

Εἰμὶ νεκρός· νεκρὸς δὲ κόπρος, γῆ δ' ἡ κόπρος ἐστίν·
  εἰ δὴ γῆ νεκρός ἐστ', οὐ νεκρὸς ἀλλὰ θεός.

divendres, 14 de gener del 2011

Millorar les presentacions

Cada curs que passa m'adono de la importància, cada cop més creixent, d'aquest aspecte: el moment de la presentació, la comunicació amb l'auditori. És per això que vaig elaborant un Rebost d'eines didàctiques que he confegit en el web CLASSICAT i en aquest blog hi he dedicat alguns posts: Prezi, Slideshare o Fotosketcher. Dies enrere vaig veure una excel·lent presentació de la professora Margalida Capellà en el Fòrum Auriga 2010: Eureka Baetulo. El sistema de software lliure és el Zeiniting. El resultat és encoratjador de debò. Fa poc he descobert també l'Adobe presenter: una eina que té funcions semblants, molt més complet; però, tot i que no és del genuïnament web 2.0 se'n pot fer servir una versió de prova. Cadascú haurà d'escollir!

dissabte, 8 de gener del 2011

Alguna cosa més que paraules


M. Antònia Fornés & Mercè Puig, El porqué de nuestros gestos. La Roma de ayer en la gestualidad de hoy. Barcelona, Editorial Octaedro-Edicions UIB, 2008. 94 pàgs. ISBN 978-84-8063-945-3


Podria costar creure que una investigació que sobrepassa els camps de la lingüística i la filologia, que va enllà de la semiòtica i fins i tot del folklore comparat, sigui presentada de manera tan completa i amena al mateix temps. El secret principal, crec, està en el fet que les dues autores porten molts anys treballant sobre la gestualitat en el camp de la cultura llatina, la qual cosa els confereix una perspectiva privilegiada a l’hora de posar a l’abast d’un públic general els deu aspectes que, en forma de capítols ben informats i ben digeribles, conformen el seu estudi.

Però no es tracta només d’entendre el significat de segons quins gestos en el context d’uns testimonis escrits, d’unes al·lusions que podrien desconcertar qualsevol lector dels clàssics. Més aviat les autores han buscat fer-nos veure que entre el llegat clàssic, a més de les paraules, hi ha tota una cultura gestual que es manté igualment viva mitjançant el parallenguatge i la cinèsica.

El buidat de fonts i testimonis és, en força ocasions, del tot sorprenent. Qui anava a pensar —posem per cas— que el gest de posar-se el dit davant dels llavis demanant silenci ja era descrit per Apuleu (p. 66)? O, més encara, que el nom hel·lenitzat d’Harpòcrates ens porta fins una divinitat egípcia que manava callar els seus fidels fent la mateixa acció?

Donar una ordre, manar a algú que s’atansi o se’n vagi fent petar els dits és un senyal que ja feien servir Tibul o Ciceró (p. 58-59). En altres ocasions també la compostura és signe de bona o mala educació... segons els paràmetres explicats per Ovidi, Plini (p. 41-45) i la corresponent nòmina d’antropòlegs moderns. El significat de les “orelles de ruc”, de traure la llengua, de moure la mà despectivament quan hom parla, d’enviar un petó a distància... hom queda agradablement sorprès en veure auctores llatins explicant allò que nosaltres donàvem per aquirit de manera innata (!?) o sobre el que ni ens havíem aturat a reflexionar.

És en aquest sentit, doncs, que les expectatives del llibre de Maria Antònia Fornés i Mercè Puig són d’un ajut i utilitat més que provats: la comunicació no verbal existia a Roma i s’ha mantingut fins avui. El llibre s’ha de conèixer perquè serà motiu de reflexió, comentaris i debat; la seva lectura enganxa, ensenya, és una delícia.

diumenge, 2 de gener del 2011

Sòcrates i l'escriptura segons Kierkegaard

Trec la idea del primer tom de la Historia de la filosofía I. Filosofía antigua que va publicar Carlos Goñi el 2002 (pàg. 99), un tractat molt amè i complet, que trobo molt sistemàtic i del tot aconsellable al públic mitjà. Com a bon coneixedor del filòsof existencialista danès, Goñi es refereix als estudis de doctorat de Kierkegaard sobre la ironia, també publicats en castellà. Les reflexions de Carlos Goñi sobre la problemàtica de sistema socràtic crec que són molt interessants i no sé si algú més s'ha fet eco d'aquesta interessant visió de la filosofia oral (destructiva) que arrenca des de Kierkegaard.
Sócrates no escribió nada. Hay muchas razones para explicar este hecho. En el Fedro (275a) dice Sócrates que la escritura es como la pintura, si la interroga calla majestuosamente. La doctrina escrita perde la viveza que tiene la enseñanza oral. Lo escrito se acartona, es como una estatua rígida, muerta. Sócrates opta por el diálogo vivo, espontáneo, en el que se tiene al discípulo delante y se pueden observar sus reacciones y escuchar sus puntos de vista. La palabra oral es irónica, destructiva, por tanto, y sirve para desmontar posiciones preconcebidas; en cambio, la palabra escrita es constructiva. Sócrates no quiere formar un sistema filosófico, por eso no escribe; lo único que busca es provocar una crisis entre sus contemporáneos. Una vez conseguido su objetivo, queda la labor de construir, de escribir, para sus discípulos, por ejemplo: Platón.