dilluns, 30 de juliol del 2012

Trets característics del mite o de la llegenda mítica

Es podria iniciar l’aproximació al mite en general —sintetitzant les teories de doctes manuals— amb els tres preliminars següents:

Primer. Quan hom parla de mite, parla d’un relat que en el seu naixement, no va poder gaudir del suport de l’escriptura. Aquesta, senzillament, encara no existia. Per tant, la transmissió del mite suposava el tros de llenç, d’una tradició que es propagava oralment.

Segon. El mite feia referència a actuacions, dignes de recordació, de personatges excepcionals —déus i deesses, herois i heroïnes, gegants o titans— que, d’una forma o d’una altra, havien contribuït a la fundació d’institucions o de ciutats i que havien contribuït a establir una xarxa de relacions humanes, tant a nivell material com espiritual.

Tercer. Mite és equivalent a relat o narració oral de fets. Aquesta relació d’esdeveniments incideix en la memòria i en els records de la col·lectivitat i, per tant, constitueix una propietat comunitària, que és una herència —amb base real i amb importància i efectes simbòlics— situada en un temps arcaic, obscur i —consegüentment— insondable i inverificable.

[Joan Callejón, Pasífae: oracle a Robes Roges, Vilanova i la Geltrú, El cep i la nansa, 2004, p. 27]

dissabte, 28 de juliol del 2012

Sobre Antonio Ruiz de Elvira. Mitologia romana

Fa temps un professor de Còrdova, Gabriel Laguna, va treure un post en el seu blog dedicat a aquest gran estudiós de la mitologia. La seva edició comentada de les Metamorfosis ovidianes a Alma Mater és exemplar i no cal dir que ha estat ben profitosa per a molts.

Però hi ha un número de Cuadernos de Filología Clásica de l'any 2001, dedicat als estudis de Mitologia que em sembla molt interessant. Hi trobareu uns quants estudis seus, juntament amb altres treballs que, per poc que pugui, llegiré ben de gust aquestes setmanes de vacances. Deixeu que també us els recomani.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Mimnerm a Horaci


M'ha agradat, entre moltes altres observacions, l'anàlisi de l'Epístola VI horaciana que fa la professora Eugenia Fosalba en un article més ampli sobre les epístoles poètiques del Segle d'Or (cf. p. 362 ss.). M'ha fet feliç especialment una referència als versos més famosos de Mimnerm, el poeta de Colofó agradable i dolç. És aquesta:
a) Hor. Ep. I, 6, 65-68:
Si, Mimnermus uti censet, sine amore iocisque
nil est iucundum, vivas in amore iocisque.
Vive, vale. siquid novisti rectius istis,
candidus imperti; si nil, his utere mecum.


b) Mimnerm fr. 1:
τίς δὲ βίος, τί δὲ τερπνὸν ἄτερ χρυσῆς Ἀφροδίτης;
   τεθναίην, ὅτε μοι μηκέτι ταῦτα μέλοι,
κρυπταδίη φιλότης καὶ μείλιχα δῶρα καὶ εὐνή.


dilluns, 16 de juliol del 2012

Sobre el Kavafis de Riba

He trobat per la xarxa tres enllaços que no vull deixar de recomanar:

  1. Els comentaris —sempre personalíssims—de Josep Pla a la traducció i al poeta. [>>]
  2. Uns quants poemes traduïts. [>>]
  3. Comentaris lingüístics a càrrec de Ramon Torrents. [>>]
Trobo a faltar, però, una nova edició d'aquest corpus exquisit del poeta alexandrí exquisidament nostrada (mai millor dit, després del llibre d'Eusebi Ayensa) per Carles Riba.

dijous, 12 de juliol del 2012

Sobre l'Odissea de Riba

És bastant recent la nova base de llibres digitalitzats, Bookprep, preparada per HPCloud. Hom hi pot llegir els llibres en línia i, si mai els volia imprimir, caldrà abonar el preu que correspongui.

Com sigui, ha estat una agradabilíssima sorpresa per a mi trobar-hi els tres volums de l'Odissea publicada el 1919, la primera versió de Carles Riba (aquella que Espriu considerava "la bona"). L'enllaç és aquest mateix.

Mentrestant, data occasione, desempolsego algunes notes de "la segona" versió, la de 1948, reeditada amb algunes variacions el 1953 i reimpresa manta vegada per l'editorial Alpha. Es tracta de corrigenda d'errors tipogràfics que tenia apuntats a llapis en una petita octavilla; molt possiblement altres lectors de l'immortal poema també ho hauran observat. (Primerament dono el text a esmenar i, seguidament, el text corregit.)

Pàg. 80 uns bèstia: una bèstia  ║ Pàg. 124 il·lustre arribaren, : il·lustre arribaren ║ Pàg. 132 apluadiren: aplaudiren║ Pàg. 157 i als deu: i al deu ║ Pàg. 172 manvellat: manllevat ║ Pàg. 314 digué l'enginyós Ulisses: digué l'enginyós Eumeos ║ Pàg. 335 cretosos: cretesos ║ Pàg. 345 Filla de Pandareu: Tal com la filla de Pandàreu║ Pàg. 351 Pandareu: Pandàreu ║ Pàg. 378 arrenqueu-vos dels glavis: arrenqueu-vos els glavis║ Pàg. 383 durant nous anys: durant nou anys ║ Pàg. 394 el teu cor s'escalfava: el meu cor s'escalfava ║ Pàg. 417 la belles estades: les belles estades

Qui encara no tingui la bellíssima traducció de Riba, sàpiga que la Fundació Bernat Metge l'està publicant novament, amb algunes correccions més, de mà del mateix Riba. Consulteu aquest enllaç.

dissabte, 7 de juliol del 2012

Orfeu i la mirada contra la foscor i la pedra


Impressiona la imatge de Rodin en què es mostra un Orfeu dèbil i poruc, maldant per no mirar endarrera. Sembla que té el pressentiment de perdre, per culpa de la mirada, l'esposa que tant s'estima. O és que ja l'ha mirat i ara tot al seu voltant es torna fosc, terra i pedra? Eurídice encara no s'ha desvetllat del somni de la mort, de la caverna closa, no ha obert els ulls i no ha sortit de la roca amorfa; el seu braç no té braó, resta caigut, igual que la seva ànima morta. Aquesta parella lassa i vençuda, no serà el símbol de la humanitat fracassada? No serà, doncs, una rèplica pagana d'Adam i Eva? O una imatge de la vida humana dessolada després d'Epimeteu i Pandora?

dilluns, 2 de juliol del 2012

Medio pan y un libro


L'amiga Mercè Collell m'envia un text de García Lorca, senzill i preciós, com ho va ser tot el que va escriure el poeta. És un breu redactat que va llegir el mes de setembre de 1931, quan es va inaugurar la biblioteca del seu poble granadí, Fuente Vaqueros. En aquests temps tan contraris a l'aliment immaterial de la saviesa dels llibres —l'aliment que juntament amb el diàleg nodreix l'esperit—, la lectura esbalaïda i personal, apartada i silenciosa, tot ajut és poc. És ben possible que força gent no passi neguit per no saber... però segur que Medio pan y un libro serà ben bé un deliciós piscolabis.







Medio pan y un libro


Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! He aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz.