Falta una nova «Ciropèdia»

Ho va deixar dit Joan Crexells fa temps: «La lliçó de Xenofont és que no cal tenir les idees sublims per ésser un gran escriptor. Però, que cal escriure quan es tenen idees i no simples gèrmens d’idees.»

Per aquest, i altres motius, es pot considerar Xenofont un clàssic. I davant la inseguretat, la inestabilitat, el desencís, etc. que pateixi qualsevol poble o qualsevol individu, els clàssics han de fer de guia i referent. No altrament, com a observador i coneixedor de la ψυχή humana, el nostre polígraf comença avisant, al mateix inici de la seva Ciropèdia (I, 1, 2): ἄνθρωποι δὲ ἐπ' οὐδένας μᾶλλον συνίστανται ἢ ἐπὶ τούτους οὓς ἂν αἴσθωνται ἄρχειν αὑτῶν ἐπιχειροῦντας. Però dedicarà tots els seus esforços a escriure una obra per a desmuntar i explicar per què una tal predicció mai no es va produir entre els contemporanis de Ciros. I ara hom podria exclamar: falta una Ciropèdia per al segle XXI. Altrament molt em temo que les crisis i els desencerts no tindran aturador. I, encara, em demano, quantes vegades aquells que s'han erigit en representants i governants del poble hauran llegit, estudiat i meditat els clàssics?

Cartes de Sir Roger A. B. Mynors

Per als llatinistes el nom de R.A.B. Mynors no necessita presentació. Només cal mirar el catàleg de la OUP i s'adonaran de la seva capacitat i qualitat del treball: les seves edicions de Catul, Plini el jove i, sobretot Virgili, són un aval més que solvent.

Jo estudiava segon curs de filologia clàssica a la UB. Llegíem el llibre IX de l'Eneida (no recordo si el preparàvem pel nostre compte o era a classe). Com sigui, al vers 120 hi havia un mot que em semblava ininteligible, urgineae. En realitat havia de ser uirgineae —així m'ho confirmaven totes les altres edicions—. Vaig escriure, no sense temor, al savi i ell, amb una naturalitat i senzillesa que depassen qualsevol previsió, em va respondre. He trobat a la xarxa un altre lloc que reprodueix algunes cartes seves (la seva lletra arrodonida i menuda, segurament d'una estilogràfica, amb la línia lleugerament inclidada cap amunt, fa que els seus papers siguin perfectament identificables) però avui reprodueixo les dues cartes que em va enviar entre l'abril i maig de fa més de vint-i-cinc anys (també s'hi hauria d'afegir un volum de les Argonàutiques d'Apol·loni de Rodes editat per H. Fränkel, amb dedicatòria, és clar). Són records, per a mi gens llunyans, d'un temps ben especial.

Litterae R.a.B.mynors by deltois

«Sòcrates arcaic»

Rellegint la Defensa de Sòcrates m’ha semblat per uns instants que Plató presentava davant dels jutges un “Sòcrates arcaic”, com si el vugués arrelat a formes de pensament preclàssiques. I a estones em demano si no picava l’ullet a un jurat de tarannà ben conservador, refractari als nous corrents relativistes i a la sophia dels jonis il·lustrats. 

A 28d, en acabat de referir-se a un passatge de la Ilíada, Sòcrates sembla que fa seva l’actitud heroica —aristocràtica, homèrica— dels soldat que ell va ser un dia, “sense fer cabal ni de la mort ni de res més que no fos la vergonya”. A Homer la vergonya (clau aristocràtica segons Dodds) és dita αἰδώς, Plató consignarà aquí τὸ αἰσχρόν. 

Seguidament el nostre filòsof recorda com passa el temps examinant-se a si mateix i als altres conciutadans. També Heràclit confessa haver-se autoexplorat, haver-se recercat ell mateix (ἐδιζησάμην ἐμεωυτόν, 22B 101 DK), Plató ho descriu aquí amb el verb ἐξετάζω.

Last but not least. Obedient al déu (τοῦ δὲ θεοῦ τάττοντος, 28e) Sòcrates es capté com un vertader i patriota guerrer tirteic, que no abandona el lloc (cf. λείπειν τὴν τάξιν, ibid.) que li ha estat confiat. 

A Reading from Homer

El 1885, en ple Romanticisme, Sir Lawrence Alma-Tadema va pintar aquest oli, Una lectura d'Homer, que es conserva al Museu d'Art de Filadèlfia. Intenta representar, de forma molt estilitzada, una ἀκρόασις d'algun passatge del poeta davant uns altres rapsodes, que se l'escolten embadalits. El quadre va fer fortuna i la xarxa ens ofereix la fotografia que reprodueixo més avall, també amb tres protagonistes, que recrea a la seva manera, el quadre original. Em sembla que una nova via de tradició clàssica s'obre davant nostre: la fotografia i el joc de la doble tradició iconogràfica.

Allò de la quiromància

Michelangelo da Caravaggio: La Buona ventura, ca. 1594 (Louvre)

Contemplava aquest oli del Caravaggio (sobretot, ho confessaré, perquè no hi ha rastre de l'etimologia grega que esperava trobar en algun racó) i Pere Calders ha vingut a subvenir aquesta mancança amb el seu primer mot... per bé que supera tota ironia quan inventa aquesta anècdota (no arriba pas a conte, és clar):

L’art d’endevinar

El quiromàntic va agafar la mà de la clienta i l’estengué palmell amunt. Es va acomodar les ulleres, de vidres gruixuts, i després d’una anàlisi minuciosa, digué:

—Observo que la seva vida és mancada, artificial, li falta alguna cosa. Les línies semblen fetes a màquina, sense la calidesa de la sang, la qual cosa vol dir que vostè ha patit molt. Aquí hi ha un entrellat de línies que m’indica que vostè va sofrir un accident terrible i que mai no se n’ha pogut refer...

—Té tota la raó —va respondre la senyora—. La mà que m’examina és ortopèdica.

«augusta est domus animae meae»

L'error de digitalització del projecte Gutenberg és més que notable però del tot comprensible i lògic, com tota cosa humana. A Conf. I, 5, 6 llegim:

«Augusta est domus animae meae quo venias ad eam; dilatetur abs te. Ruinosa est; refice eam...»

Cal que el lector corregeixi augusta per angusta. Altrament, les oracions del bisbe d'Hipona no només no tenen cap sentit sinó que són una contradicció terrible. Per això de vegades em demano si el llibre digital arribarà mai a substituir el llibre tradicional: amb exemples com aquest em sembla que la resposta és del tot clara.