divendres, 26 de juliol del 2013

El desig impossible

Sana enveja, com la que predicava Hesíode. Això altre és el que pot passar quan una persona aspira a coses impossibles o que només acaben convertint-se en fum:
 «Si lo que deseas es la gloria, puedes envidiar a Napoleón. Pero Napoleón envidiaba a César, César envidiaba a Alejandro y Alejandro, me atrevería a decir, envidiaba a Hércules, que nunca existió.» (B. Russell)

dilluns, 15 de juliol del 2013

Sobre la Bíblia de la FBC

El mes de març de 1936 obtenia l'aprovació eclesiàstica, l'imprimatur, el darrer volum de la Bíblia catalana: s'hi contenen les Cartes catòliques i l'Apocalipsi. Els curadors del volum, d'una solvència científica indubtable, no podien preveure que aquell treball immens (aquell era el darrer volum, el XV) havia de quedar en no-res en menys de cinc mesos. Encara avui dia fa posar la pell de gallina tenir a les mans la Synopsis evangelica: textum graecum quattuor evangeliorum del P. Marie-Joseph Lagrange publicat fora de col·lecció el 1926. La seva tipografia i impressió, amb fonts de la Budé francesa (per mi les millors que mai s'hagin fet mai), són d'una qualitat immillorable. Caldria, amb tot, continuar avaluant els mèrits científics i literaris d'aquesta Bíblia, així com estudiar algunes figures que han quedat en l'oblit, com el P. Josep Trepat i Trepat. Aquest treball, La Bíblia a Catalunya, de P. Bohigas, podria ser un primer testimoni.


divendres, 12 de juliol del 2013

Una Suite per a Ludvig Holberg

No cal tornar a dir qui era Ludvig Holberg però m'ha alegrat qui-sap-lo assabentar-me que Edvard Grieg va dedicar una Suite (op. 40) a aquesta humanista en ocasió del dos-cents aniversari del seu naixement. Sembla que aquesta Suite no té menor mèrit que el més conegut i popularitzat Peer Gynt.

divendres, 5 de juliol del 2013

Varró i altres erudits


Al costat dels homes d’acció, els homes d’estudi, conservadors platònics, treballaven més o menys pacíficament: com ara Pomponi Àtic, el gran amic de Ciceró i editor crític de les obres retòriques i filosòfiques, el pitagòric i gramàtic Nigidi Fígul, el jurisconsult Servi Sulpici Rufus; Corneli Nepos, del qual han arribat unes mediocres Històries d’homes il·lustres estrangers, part d’un recull més extens; i el més famós de tots, M. Terenci Varró (116-27). Antic lloctinent de Pompeu, es passà a Cèsar, que li encarregà l’organització de biblioteques públiques; August voltà la seva vellesa de consideracions. No es conserva d’ell sinó un tractat d’agricultura (Rerum rusticarum libri III) i una part del de Lingua Latina. Els retalls que resten de les seves Sàtires Menipees, miscel·lànies en prosa i en vers, fan enyorar un conjunt d’un singular interès literari. A l’Edat Mitjana era considerat un dels tres mestres de l’Antiguitat, amb Ciceró i Virgili: les seves 74 obres, en efecte, sobre totes les matèries erudites, en constituiren en rigor l’enciclopèdia. 
[Carles Riba, Resum de literatura llatina, Barcelona, 2a. ed. 1933, p. 29]

dilluns, 1 de juliol del 2013

Wakefield o l'Ulisses contrafet


Hi ha un conte de Nathaniel Hawthorne que porta com a títol el nom mateix del protagonista, «Wakefield».  Aquest tal es va estar vint anys allunyat de la seva dona (igual que el viatger grec) però, en realitat, l'únic que va fer és anar-se'n a viure d'incògnit a un piset que havia llogat dos carrers més amunt. Es veu que un bon dia va sortir de viatge i no tornà... La seva dona i tothom qui el coneixia el van donar per mort (desaparegut), així que ella va haver de resignar-se a una soledat del tot il·lusòria i a una falsa viudesa (Penèlope?). Però Wakefield rondava per aquell barri de Londres —el seu barri— disfressat amb una perruca (no com un rodamon, tal com sabem d'Ulisses) i fins tenia el valor de passar davant per davant de la seva vídua, sense dir-li res (Od. XIX). No posava els peus al llindar de casa. Així va estar vint anys, fins el dia que tornà, segurament d'esma, a trucar a la porta del pis on vivia sense esperar-lo la senyora vídua de Wakefield.

A primera vista semblarà una lliçó de cinisme però quan Hawthorne desgrana els sentiments i el caràcter  mig pàmfil d'aquest personatge, hom acaba tenint àdhuc uns grams de compassió vers un individu que es va col·locar fora del sistema i fora del món, sense adonar-se del difícil (impossible?) que era tornar al lloc que havia deixat perquè ell mateix l'havia eliminat. Sempre quedarà la solució —o la incògnita— de saber si tot plegat no seran xerades a destemps dels avesats al silenci sofert —i, ja dins l'avorriment, potser poca cosa més.