dimarts, 10 de setembre del 2013

Sobre Lluís Segalà (3)

La nit del 19 de febrer de 1916 es va representar un Plutos d'Aristòfanes en traducció de Lluís Segalà. Abans de la representació Lluís Nicolau d'Olwer va llegir un assaig sobre el poeta còmic, publicat, l'any següent, a Comentaris. És un assaig força entenedor i clar, un repàs dels loci communes sobre la comèdia i el comediògraf.

Tot i que aquesta traducció s'ha perdut irremeiablement, al final de la seva conferència, Nicolau advertia d'algunes innovacions d'aquell text donat a representar per la ploma de l'insigne hel·lenista. (Pel que fa a les supressions dubto que avui hi hagués algú del públic que n'estigués agraït, però mai se sap):
«Perdudes les cançons del cor —que formaven quatre pauses, a manera d’entreactes— l’obra es representarà en dos temps, corresponents a les dues parts de la seva íntima estructura. Hi haurà actors i actrius; no hi haurà màscares; s’han suprimit també quatre o cinc grolleries i obscenitats, senyores que m’escolteu, per respecte de vostres delicades orelles.»

dimarts, 3 de setembre del 2013

Buscar una possessió activa de la llengua

L'expressió no és pas meva. Trobem aquest objectiu en una carta-memòria de Carles Riba datada del 1927 i pot il·luminar en força aspectes d'aplicació didàctica avui dia. Hi llegim el següent paràgraf que ve a completar el que, en un primer pas, serien els coneixements gramaticals per paradigmes:
(...) Però una llengua sols és realment posseïda quan és en nosaltres en estat actiu; és a dir, quan a la lectura d'un autor no solament es copsa el matís d'expressió que ell ens ofereix, ans també es té consciència clara dels altres matisos entre els quals s'ha decidit. Que això és indispensable per a un bon traductor, o almenys per a qui aspiri a esdevenir recensionador de textos, és evident.
(Ja en aquells temps Riba assajava tant la lectura del grec en la pronúncia històrica al costat de l'erasmiana.)