Abans de llegir Heròdot, Tucídides o Plutarc

“There is no history of mankind; there are only many histories of all kinds of aspects of human life. And one of these is the history of political power. This is elevated into the history of the world.” 

Karl Popper

Defectes amb llarga tradició (no clàssica)

En el llibre IV de la Guerra de les Gàl·lies Juli Cèsar explica com va construir el famós pont per a passar a l'altra banda del Rin. (És una obra d'enginyeria que obre un documental, guanyador de dos premis Emy: Roma, la construcció d'un imperi.) Però una mica abans el nostre general relata l'atac per sorpresa dels germànics i, encara, una mica abans (BG IV, 5) comenta un punt del caràcter dels gals que invita el lector a pensar sobre els inconvenients de la xafarderia impenitent i crèdula en excès:

Est enim hōc Gallicae cōnsuētūdinis, utī et viātorēs etiam invītōs cōnsistere cōgant, et quid quisque eōrum dē quāque rē audierit aut cōgnōverit quaerant; et mercātōrēs in oppidīs vulgus circumsistat, quibusque ex regiōnibus veniant quāsque ibi rēs cōgnōverint prōnūntiāre cōgat. Hīs rēbus atque audītiōnibus permōtī dē summīs saepe rēbus cōnsilia ineunt, quōrum eōs in vestīgiō paenitēre necesse est, cum incertīs rūmōribus serviant et plērīque ad voluntātem eōrum ficta respondeant. 

Efectivament forma part del tarannà gal obligar a aturar-se els viatgers, fins i tot a desgrat seu, i preguntar-los què han sentit o sabut de qualsevol tema, i a les viles la multitud envolta els mercaders i els obliga a dir de quines regions vénen i quines notícies porten. Sovint, incitats pel que senten dir, prenen decisions sobre coses ben importants, decisions de les quals s'han de penedir ben aviat, perquè han cregut falsos rumors i perquè molts els han mentit dient-los el que volien sentir.  

[Trad. Bàrbara Matas, RBA La Magrana, Clàssics de Grècia i Roma núm. 19]

Orfeu en sis versos

Orfeu il·lús
encara l’ombra de la teva Eurídice
s’arrapa a tu.
tot ho has perdut
en un moment d’amarga impaciència.
Ara trossejaran el teu cos nu.

Jordi Pàmies

Napoleó (Èdip?) davant l'esfinx

Jean-Léon Gerôme és conegut de manera popularitzada pel quadre que representa un gladiador davant l'emperador i que acaba ferint de mort el seu adversari: vegeu aquell Pollice verso. Però la seva obra és un autèntic tresor en el seu conjunt.

De la seva producció m'agrada contemplar la imatge de Napoleó en terres d'Egipte, fit a fit davant l'esfinx, com qui fa una consulta a l'oracle. És una recreació, plena de relectures del mite tebà (l'home que davant del mal reconeix la seva pròpia essència, el seu ésser humà) i, al mateix temps, d'una catàstrofe anunciada, la batalla d'Abukir. Avui, però, ja ho sabem: la història tenia reservada una altra fi al gran general.

Un altra de sirenes, i Homer al rerefons

«La nit vestida amb un mantell d’estrelles caminava sobre el mar quan el vaixell que conduïa als dimonis al Port de Maó, on havien de desembarcar per continuar el viatge a cavall fins a Alaior, s’acostava al final del seu viatge. Els mantells del senyor Bordiol i de la senyora Jasíone, que dormien en la popa, estaven humits de rosada. Falcó no podia dormir, i passejava amunt i avall pel vaixell. Varen navegar afablement durant aquella nit encantada, en la qual els vents s’havien quedat dormits i no s’escoltava més que les ones que parlaven sota la quilla del vaixell, la cançó cadenciosa i invariable del timoner, i el cruixit, el capbussat i el xipolleig dels rems, que seguien la cadència del seu cant. Vega brillava com un safir prop del zenit, i Venus estava baixa, com un far col·locat sobre Mallorca, les costes orientals de la qual quedaven a estribord mentre seguien navegant cap al nord, en direcció a la província de Menorca. Al llarg de la nit Falcó va poder comprovar que realment a aquell costat del Mur Màgic hi habitaven estranyes criatures.

Cap a la mitjanit li havia paregut que escoltava rialles dins el mar, i en guaitar per sobre la borda va veure un grup de sirenes que nedaven al costat del vaixell. Tenien la pell translúcida i una mica fosforescent, com si part de la seva naturalesa fos de medusa, i els cabells llargs i gelatinosos com els tentacles d’aquest animal. Quan varen veure la seva silueta, les sirenes el saludaren i començaren a fer-li bromes, convidant-lo a prendre un bany amb elles i rient de forma escandalosa mentre descrivien la festa que podien muntar plegades amb ell de protagonista.

—Què fa un humà a un vaixell dels senyors de Formentera? —va dir una d’elles.

—Sóc Falcó d’Alanzell, de Balearia a l’altre costat del Mur Màgic. Qui sou vosaltres?

—Jo sóc Saladina, i elles les meves germanes, Tanarida, Maia, Jonça, Aspèrula i Dauca. Digues, Falcó d’Alanzell, com és que vas de passatger en el Jasíone, si no és perquè et duen a alta mar per tirar-te per la borda?

—No digueu aquestes coses! Sóc amic dels dimonis.

Elles varen riure amb gran batibull.

—Tens gens de fruita terrestre, amable viatger? —li va dir una d’elles—. Ens agrada molt la fruita!

Falcó va despertar a Xipell perquè li arrambés un parell de peces de fruita de les provisions que duien, i Xipell, encara endormiscat, li va dir:

—Ens segueix alguna sirena?

—Un simpàtic grup de mitja dotzena.

—Sempre demanen fruita, per a elles és una exquisidesa molt exòtica. Anem.

I durant una estona Xipell i Falcó jugaren amb les sirenes, a les quals tiraven pomes, dàtils confitats, taronges, gínjols i nesples que elles emparaven habilidosament, rient i pegant salts sobre l’aigua.

—Teniu, gentils navegants —va dir una de les sirenes mentre per dues vegades seguides llençava quelcom cap al vaixell—, en agraïment a aquestes delícies amb les quals ens heu obsequiat!

I Falcó i Xipell caçaren enlaire allò que la sirena els havia llençat, i en obrir la mà tenia cada un una preciosa perla de la mida d’un ou de perdiu. Quan alçaren la vista, les sirenes ja no hi eren.»

 [Joana Pol, Dimonis de Formentera, Inca 2005]

Carles Riba: Plató

Plató, nascut a Atenes o a Egina, l’any 427, fou el més gran dels deixebles de Sòcrates, al mètode dialèctic i a les doctrines religioses i morals del qual afegí una metafísica completa. Després de la mort del seu mestre viatjà potser per Egipte, però certament pel sud d’Itàlia i Sicília. A Sicília fou molt ben acollit per Dionisi I; però la tirania li era odiosa i tornà a Atenes. Hi fundà la seva escola de l’Acadèmia (387), dita així del nom d’un gimnasi on era intal·lada. Hi ensenyà durant quaranta anys; visità encara Sicília (367), on Dionisi II el cridà com a conseller, però Plató projectava de reformar utòpicament l’Estat i no s’avingueren. Morí en 347.

Dins la història de les lletres, Plató ocupa un lloc únic, absolut, com dins la història del pensament. D’ell ens ha arribat, per rara fortuna, tot el que escriví per a la publicació: una trentena de diàlegs de diversa extenció, pels quals desfilen, Sòcrates en primer lloc, les figures més vàries de la vida intel·lectual del seu temps. El geni de Plató, com a escriptor, pot resumir-se en la potència dramàtica, per la qual els caràcters es destaquen amb una realitat multicairada i viva, i la varietat de l’estil, flexible a tots els tons, des del més familiar al més noblement poètic.

Dels diàlegs, el Fedó, sobre la immortalitat de l’ànima, i l’Apologia es refereixen a la mort de Sòcrates; en el Protàgoras, l’Eutidem, i el Gòrgias, Sòcrates, en plenitud de vida, discuteix amb els sofistes; en el Simpòsion (“Convit”) conversa sobre l’amor, en el Fedre sobre l’ànima i la retòrica, en la República sobre l’organització ideal de la societat: ideal que és modificat, en un sentit més pràctic, en les Lleis, obra pòstuma i l’única on Sòcrates no intervé. En el Timeu, en fi, és exposada una bella concepció del món, com a ésser animal, raonable, obra d’un déu únic, bo, i sense enveja.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937]