dijous, 30 de gener del 2014

Carles Riba: origen de la tragèdia

La tràgedia nasqué del ditirambe o himne de Dionís, déu de la vinya: aquesta és l’única cosa certa del seu origen. Un cor d’adoradors rústics, disfressats de sàtirs, l’habitual seguici del déu, recordava les seves aventures ara tristes, ara alegres. El corifeu (cap del cor) cantava, i el cor l’interrompia amb les seves exclamacions. Essent el culte de Dionís d’una mena entusiàstica, els cantors del tirambe tendien a identificar-se amb els personatges que retreien. Tot això era al Peloponnès: a Fliunt, prop de l’Arcàdia, “sàtir” era un nom que també es donava al boc; d’aquí el nom de cor “tràgic”, com si diguéssim cor “dels bocs” (tragoi), i de “tragèdia” (“cant dels bocs”).

Aquest ditirambe rústic, improvisat, rebé a Corint, sense que es pugui determinar quan, forma artística regular; la tradició deia que per obra d’Aríon (s. VII). Per altra banda, es sap que a Sició el ditirambe celebrava no Dionís, sinó l’heroi Adrast; d’altres poetes, per exemple Simònides, prenien per tema qualsevol episodi de la llegenda. Comsevulla que sigui, un poeta de l’Àtica, Tespis, imaginà de destacar del cor un personatges que, representant potser Silè, el pare dels sàtirs, respongués al corifeu, conversant, doncs, amb ell: tal era l’hipòcrites (“responedor”), nom amb què ordinàriament es designà més tard l’actor. Els arguments heroics prevalgueren aviat sobre els dionisíacs; aleshores els sàtirs del cor foren substituïts, no sense escàndol, per personatges relacionats amb l’acció. Les obres que encara conservaren el cor de sàtirs, s’anomenaren drames satírics.

Amb aquests elements, la tragèdia era propagada per Tespis de vila en vila, fins que Pisístrat creà les Dionísies urbanes i instituí, com una part d’elles, els concursos dramàtics. Des d’aleshores (534) la tragèdia fou, a Atenes, un ritu del culte dionisíac oficial, que interessava el poble sencer. Hi eren destinats els tres dies darrers de les Dionísies urbanes o de la primavera. Per a prendre part en el concurs, l’arcont elegia lliurement tres poetes, cadascun dels quals presentava una tetralogia, o sigui tres tragèdies i un drama satíric. Cada cor era equipat i instruït a despeses d’un ciutadà ric (coreg), designat també per l’arcont. El festival es feia a cel obert. Els espectadors seien en una graderia semicircular (teatre), dominant un espai circular (orquestra) on evolucionava el cor al voltant de l’ara de Dionís. Enfront dels espectadors, i al fons de l’orquestra, s’aixecava l’escena, on eren els actors. Aquests portaven vestidures acolorides i solemnes i el rostre cobert per una màscara, que augmentava llur veu; tant aquelles com aquestes tenien, però, un origen ritual. Més tard, els principals calçaven coturn, que els feia més alts a la vista.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937. Nova edició: gener del 2014, per Edicions del Cal·lígraf]

divendres, 24 de gener del 2014

Utilitarisme a l'antiga Grècia

Que es pugui conduir els humans a la virtut pel camí de l’interès és una hipòtesi radicalment burgesa, només possible quan la màquina comença a fer miques la creença religiosa. L’únic antecedent clàssic que, de fet, podria reivindicar l’utilitarisme és la sofística i, potser, l’Oració fúnebre de Pèricles a la Història de la Guerra del Peloponnès de Tucídides, l’únic text grec antic que anteposa el mèrit a la naixença i el comerç a la guerra, i posa així els fonaments de la democràcia de tots els temps.
(R. Alcoberro, L’utilitarisme)
 La reflexió és important però hi ha passatges de la lírica grega que ja deixen besllumar una ètica del tot compatible amb el sistema benthamita... I això sense oblidar llargs passatges euripidis. Caldrà posar-s’hi i fer-ne un seguiment detingut.

dimecres, 15 de gener del 2014

ΘΑΝΑΤΟΝ ΔΕΔΙΕΝΑΙ


Τὸ γὰρ τὸν θάνατον δεδιέναι ... οὐδὲν ἄλλο ἐστὶν ἢ δοκεῖν σοφὸν εἶναι μὴ ὄντα. 
 “Témer la mort és pensar-se ésser savi sense ésser-ho”. (Pl. Apol. 29a, p. 28 FBM) 


Podem creure que Epicur havia de prendre aquest màxima com a estendard? El savi epicuri no té por de la mort, no la coneix, no la sent [a partir d’aquest punt l’efecte corporal i sensorial esdevé decisiu]. No fóra assenyat ni prudent, per tant, el desassossec per res que hom no coneix. Contínuament Plató s’empara, tot al llarg d’aquest passatge, del verb ἰδεῖν; Epicur, per contra, pensarà en la manera d’esgarrapar un bri de pau a aquella λύπη suspesa damunt tots els moridors (ad Men. 124-125). 

dimarts, 14 de gener del 2014

Fonamentar la democràcia en una passió?

«La emoción tiene tanta fuerza en los adultos como en los niños. Fijémonos, por ejemplo, en las sirvientas; recuerdo que una de las sirvientas de nuestra casa, que estaba casada, quedó embarazada y le dijimos que no debía llevar cargas pesadas; el resultado instantáneo fue que ninguna de las otras quiso ya levantar pesos, y todo el trabajo de este tipo tuvimos que hacerlo nosotros mismos. La envidia es la base de la democracia. Heráclito afirma que habría que ahorcar a todos los habitantes de Éfeso por haber dicho «ninguno de nosotros estará antes que los demás». El movimiento democrático en los estados griegos debió de inspirarse casi por completo en esta pasión. Y lo mismo se puede decir de la democracia moderna. Es cierto que hay una teoría idealista, según la cual la democracia es la mejor forma de gobierno. Yo mismo creo que esta teoría es cierta. Pero no existe ningún aspecto de la política práctica en el que las teorías idealistas tengan fuerza suficiente para provocar grandes cambios; cuando se producen grandes cambios, las teorías que los justifican son siempre un camuflaje de la pasión. Y la pasión que ha dado impulso a las teorías democráticas es, sin duda, la pasión de la envidia.»
Bertrand Russell, La conquista de la felicidad 

dijous, 9 de gener del 2014

Plutarc torna avui

L'any 1946 Carles Riba publica el darrer volum de les Vides Paral·leles. La FBM continua enguany amb el polígraf de Queronea i el seu traductor és Àngel Martín, a qui desitjo un treball molt fructuós en els anys que han de venir: acaba de publicar el primer volum dels Moralia: dos tractats de caràcter pedagògic que seran la delícia de molts.

*

Nasqué entre els anys 46 i 50 d. J. C. i morí després del 119. Viatjà, va fer almenys dues estades a Roma; però la major part de la seva vida madura s’escolà a la seva vila nadiua de Queronea, a Beòcia. Polígraf copiós, les seves obres es reparteixen en dos grups, els Escrits morals i les Vides. Els primers comprenen, ultra dissertacions, diàlegs i tractats sobre diversos rams del saber, els que donen nom al recull i que són en llur majoria solucions a casos de consciència d’amics seus. Les Vides paral·leles són biografies de grans polítics grecs i romans, disposades de dues en dues en vista de llur comparació. Estudis de caràcters més aviat que obra d’historiador, presenten en acció l’ideal moral de l’Antiguitat. Són un dels llibres més populars del món: fins avui han nodrit la voluntat i els sentiments d’homes eficaços dins la història o dins la creació artística; com a pintures d’una veritat emicionada i viva, han estat font d’inspiració per a grans dramaturgs, com Shakesperare i Corneille.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937]

dimarts, 7 de gener del 2014

Lectura transgressora

Per què m'agrada rellegir Els Perses d'Èsquil? La primera resposta que se m'acut és perquè és una lectura transversal... o transgressora. La peça conté força punts interessants: l'origen de la tragèdia i les formes primitives, a cavall entre ritual i drama, n'és un de cabdal. Hi ha també elements d'historicitat (el professor Torres té aquest article sobre el tema que pot il·luminar força), elements que ens apropen la religió i una particular visió de l'inframón, el plany i el dol pels caiguts, el patriotisme amarat de supèrbia humiliada despietadament... Però, per moments, Èsquil és un narrador que et fa contenir l'alè: és àgil i barroc a la vegada, erudit en notícies i simple en en seu missatge. I, manta vegada, em demano a mi mateix, com s'aconsegueix tot això?

dilluns, 6 de gener del 2014

Sobre Lluís Segalà (4)

Dins la gran base de dades de la Memòria Digital de Catalunya (MDC) veig que hi ha un enllaç a l'Arxiu Joan Maragall, també digitalitzat en gran part. Em sembla molt interessant la consulta del fons epistolar del poeta, una meravella de l'arxivística moderna en catalogar, no només les famoses agendes de butxaca del poeta, sinó més de nou-centes cartes provinents de més de cent cinquanta corresponsals diferents. Entre aquestes cartes digitalitzades quina no va ser la meva alegria en veure que s'inclouen les dues cartes rebudes de Lluís Segalà, ambdues ja publicades (cf. "La traducció de l'Olímpica I de Píndar per Joan Maragall", Anuari de Filologia de la Universitat de Barcelona [Secció D: Studia Graeca et Latina] núm. 8, vol. XX, 1997, 75-86.).

En la primera carta, del 28 d'agost del 1910, li agraeix la seva col·laboració en traduir (indirectament) l'Olímpica I de Píndar. En la segona, del 14 de febrer de 1911, l'hel·lenista acusa recepció del darrer llibre de poemes maragallià, Seqüències, i li envia, al seu torn un exemplar de la seva Odissea. Copio ara aquella:
Molt sr. meu i de ma consideració més distingida: Al enviar-li pel recader un centenar d'exemplars de l'últim quadern de la "Biblioteca d'autors grecs i llatins" en què es publica la magnífica traducció que vostè ens ha fet de l'Olímpica I, el regraciem de tot cor tant l'amic Parpal com qui li endreça la present, per sa preuada col·laboració a l'obra de cultura que, comptant amb els humanistes i literats ibèrics, ens proposem portar a terme. Modestíssima és l'empresa, però amb la constància i sobretot amb l'ajuda de poetes tan inspirats com vostè i d'escriptors eminents qual concurs havíem sol·licitat, podria realitzar-se un cop més allò de que la gota forada la pedra. 
La seva traducció de l'Olímpica I és bellíssima i té un caient molt pindàric, encara més gran (en mon humil concepte) que la de Fr. Lluís a la qual acompanya dignament. Grans mercès per la mateixa i per la versió de l'Himne a Harmodi que m'ha donat l'amic Bosch. 
M'atrevesc a esperar que no serà aquesta l'última vegada que ens honrarà amb les seues produccions i tinc el gust d'oferir-li el testimoni de la meva admiració al gran poeta, d'agraïment al col·laborador i de personal afecte a qui tindré a gran honra que m'inclogui en el nombre dels seus amics i admiradors.
Lluís Segalà i Estalella